Aprofitant que estem sense ministra de sanitat em passo pel folre totes les dietes. Bon moment per anar de farmàcies amb el meu amic César Viguera, editor de lament i de la ment, expert en psiquiatria digitalitzada. M’atrau, davant d’aquest fenomenal buit d’autoritat, l’automedicació. Ara és el moment més adequat. Visitem una farmàcia molt distingida de la Diagonal, més enllà del Cinc d’Oros. Mentre tantegem possibles medicacions, el César em presenta una vident de nom Soledad, personatge extraordinari que em fa una revelació sensacional. Em mira la mà i em diu: “No bebe suficiente agua y su cuerpo no tiene grasa”. Li etzibo que intento beure més, però que no sempre me’n surto. I pel que fa al greix, estic fent una dieta amb sense greix per mor del colesterol. Em mira, riu, i m’adverteix que el colesterol és produït pels carbohidrats i no els greixos. Li dic, i els embotits? En pot menjar tants com vulgui. Meravella! Sense ministra i amb vident em llenço als carrers alliberat de dietes. Abans de deixar-nos sortir m’aconsella una fórmula infal·lible: bullir un grapat d’escaiola (el que mengen els canaris) i beure al matí un vas del brou resultant.
Pel camí saludem una reunió dels meus cosins Maqueda que es reuneixen en un restaurant (d’aquests que comencen amb un picapica nostrat) del carrer de Muntaner.
Saludats tots, sortim i tornem a caminar. Així podrem completar un bon circuit de l’Eixample: Passeig de Sant Joan, Diagonal, Muntaner, i Rambla avall, fins arribar al carrer de Santa Mònica, al bar Pastis. Hem fet el Grand Tour, sempre atents als detalls arquitectònics i de genuí xaronisme barceloní que hem trobat pel camí.
La raó de l’expedició: vaig rebre fa dies l’anunci d’un recital de poesia que hi feia en Josep Pedrals, poeta que últimament m’ha interessat molt i sobre qui he escrit. Fa dies vaig rebre l’anunci del recital que feia aquest vespre al Pastis. I aquí hem arribat.
Les quinze denúncies contra els sorolls d’un veí obliguen a tancar el Pastis d’aquí vuit mesos. Víctor Obiols, poeta i crític sempre atent a l’actualitat literària i amb consciència dels espais que representen alguna cosa en aquesta ciutat, ha organitzat un cicle de sessions de poesia que titula “Homenatge terminal al Pastis”. Ell és qui presenta el rapsoda d’aquest vespre. Entre el públic hi ha l’editora de Labreu i el gran poeta Lluís Urpinell, amic del temps de la facultat que acaba de tornar de Granada, on ha viscut una pila d’anys.
Comença el poeta Josep Pedrals amb un vas de cervesa a la mà. Ens anuncia que serà un recital atípic, no de lectura de vells poemes, sinó dels més nous, de la novel·la en vers que està escrivint. Es titula Estronc (del verb estroncar) i és una novel·la a l’estil dels Westerns, que narra les últimes nou hores de la vida d’un pistoler. Total que, a un sonet per minut, ha d’arribar a escriure 360 sonets. Diu que és a mig camí. Estronc per calembur es converteix en “strong”, allò que ha de ser un bon pistoler i ex cowboy. Ens llegeix uns fragments en els quals cavalca el seu cavall Estefania (pel Marcial de la Fuente Estefania). Tots els noms dels personatges estan relacionats amb autors de novel·les de Western.
Pedrals té una capacitat histriònica notable. Llegeix amb bon ritme els poemes, però també els representa, dóna veu als personatges, imita els moviments de la cavalcada.
Fa anys, molts anys, vaig assistir al Palau Güell a una lectura de poesia de José M. Valverde. Allí em vaig adonar que hi ha dos tipus de poeta: els que saben llegir els seus versos, amb un entonació, un ritme que és el que correspon, i els que no. Els primers són poetes excel·lents i saben (poden) fer comprendre millor la poesia a través del recitat. No parlo dels actors. Em sembla que no n’he sentit mai cap que sabés llegir poesia. Ho havia comprovat també en la lectura de poesia que ens va fer Gabriel Ferrater a la facultat al març del 1972. Quina veu, quina manera de llegir! Josep Pedrals pertany a aquest grup i el supera: és esplèndid rapsoda i explicador de la pròpia poesia.
Com és habitual a l’obra de Josep Pedrals hi ha contínues citacions a la pròpia obra (ecos del Furgatori o del Romanço d’Anna Tirant) i a un ampli ventall de la literatura universal. Un dels acompanyants del pistoler és crític literari. Comenta versos d’un llibre recent de Byron, Sardanàpal(1821).
Eugène Delacroix, La mort de Sardanàpal (1827)
Tot cavalcant un dels pistolers intenta interpretar el sentit de l’únic vers de la Divina Commedia que ningú no ha pogut encara interpretar:
“Pape Satàn, pape Satàn aleppe”
És un vers de l’inici del cant VII de l’Inferno que diu Plutó, el qual ha estat col·locat per Dant com a guardià del quart cercle. Aquest diu:
« “Pape Satàn, pape Satàn aleppe!»,
cominciò Pluto con la voce chioccia;
e quel savio gentil, che tutto seppe,
disse per confortarmi: «Non ti noccia
la tua paura; ché, poder ch’elli abbia,
non ci torrà lo scender questa roccia.” »
(Dante Alighieri, Divina Commedia – Inferno, VII, vv. 1-6)
El projecte Estronc/Strong és també un homenatge a la poesia èpica, al Western. Quan acaba, grans aplaudiments. El Lluís Urpinell, que és un home de recursos, crida: “Pedrals, sembles Molière!”. I fa un joc de paraules que evoca un títol de l’autor francès: “Ets un poeta malabar!”, que per calembur en fa “mal avar”. Més Molière!.
Sortim, davant la porta del local parlem amb el Lluís Urpinell. Ell recorda com s’amagava en aquest bar, fugint del grisos, o les noies, companyes d’estudi, amb qui havia vingut aquest bar. M’explica el programa de ràdio que fa a Ràdio Kanal Barcelona (106.9), d’entrevistes a escriptors i altres actors culturals.
Caminem fins a la Rambla amb pas melancòlic. Un altre local que desapareixerà, un altre record que no trobarem mai més. L’associarem per sempre més a aquesta vetllada poètica inoblidable.
