EL DIA QUE VA MORIR DAVID BOWIE de Sebastià Portell a NacióDigital (12.02.17)

Sebastià Portell: «Tendeixo al cinisme i a la ironia per fugir del dolor»

El jove autor i dramaturg mallorquí ha publicat la novel·la “El dia que va morir David Bowie”, una de les sensacions de la temporada

L’escriptor confessa que “hi ha una part molt fosca de mi que no m’agrada ensenyar”

Sebastià Portell | Adrià Costa
És jove, de somriure encomanadís i una de les sensacions literàries dels darrers temps. Guanyador del premi al Creador de l’any 2016 que concedeixen els lectors de Time Out, Sebastià Portell (Ses Salines, 1992) s’ha confirmat com una de les veus catalanes que caldrà seguir de ben a prop en un futur, gràcies a l’èxit d’una novel·la fulgurant, El dia que va morir David Bowie (LaBreu). De ritme frenètic i odissea generacional, de retops contents amb la tradició, una obra que transcorre en només quinze minuts. Això sí, sense treva.

En aquest exercici, Portell és capaç de fer-nos viatjar de a rialla desaforada al nus a la gola, sense perdre cap bri d’autenticitat ni de magnetisme. De la frivolitat al plor, com si res, com si tot fos part d’aquest gran entramat literari. “És una de les coses que més m’ha sorprès de la recepció del llibre”, confessa. “No va ser volgut. Alguns amics propers m’han dit que hi he posat molt de mi”. I potser és cert, diu. “Com a persona, tendeixo al cinisme i a la ironia per fugir del dolor. És una actitud molt postmoderna”, sosté, mentre se li escapa una rialla.

“Molts autors d’avui en dia tendeixen a fer broma de tot, a no parlar d’ells mateixos de manera sentimental o profunda”. Com Mircea Cartarescu, a qui ha llegit i admira, i “que sempre parla d’ell mateix, malgrat que es mostri frívol”. Traçant algunes similituds, Portell ha intentat transvestir-se en un personatge a El dia que va morir David Bowie, “i això fa que la gent em demani què hi ha de mi, perquè noten que és una disfressa”. Fins i tot, la seva pròpia família li va arribar a preguntar si es trobava bé. “Els anys en què vaig escriure el llibre no van ser bons”, rebla. “Sóc una persona molt fosca recoberta de llum. No sempre tinc un somriure, hi ha una part de mi que no m’agrada ensenyar”.

Amb l’esperit de David Bowie sobrevolant

Des de bon inici, la novel·la va créixer de manera molt orgànica. “Només havia escrit sobre dones d’edat més avançada”, personatges molt intensos i histriònics. “Sempre dic que tinc una dona de cinquanta anys atrapada al meu cos”, i torna a esclafir de riure. “Quan vaig publicar Maracaibo (AdiA, 2014), em vaig adonar que estava fent un exercici de transvestisme constant”. I per això, a El dia que va morir David Bowie, calia atrevir-se a radiografiar-se, encara que fos només una mica. “D’aquí surt la idea d’un personatge tan semblant a mi: mallorquí, a Barcelona, jove i gai”. I també com la ciutat el condiciona.

Sebastià Portell. Foto: Adrià Costa

Això sí, l’autor tenia clar que l’esperit de Bowie havia de ser real, que el personatge pensés igual de principi a final. “Per això tot està tan condensat, com una pastilla de caldo”. Un cop el concepte era clar, Portell va fer un esquelet, “un llistat de gravats i aiguaforts, molt cinematogràfics, que volia que apareguessin: aquesta novel·la és un retrat, no un argument”. Feta de retalls i d’idees que anaven agafant forma, ordre i concert. “Els fragments finals són els primers que vaig escriure, els episodis amb la Carol. També m’interessaven fragments de la Bíblia. La gran prostituta és la presentació d’una drag queen a punt de sortir d’escena!”, exclama, meravellat. “La resta va ser qüestió d’anar omplint buits a aquesta llista d’impressions, amb referents intercalats que deien millor que jo les coses”.

Una novel·la collage amb un títol canviant

Cada llibre demana una veu, i per explicar una història com aquesta, calia barrejar gèneres, autors, convencions. “El contingut de la història és d’una promiscuïtat total. No he inventat la sopa d’all, però sí que volia fer una cosa estripada i barrejada, perquè la història ho és”. Un collage, però amb trampa. “És allò que ja va fer en Biel Mesquida al 1975. No s’ha d’entendre res, el lector ho ha d’elaborar tot. Però no volia que es perdessin en cap moment, perquè jo sóc molt ordenat i quadrat, i sempre em vull fer entendre”. Malgrat la dispersió, amb la voluntat que sempre hi hagi un lloc on aferrar-se.

Potser per això té molt de sentit que el llibre estigui ancorat amb la realitat concreta d’un moment. “Aquesta història no podia passar fa cinquanta anys, havia de situar-la en un dia molt concret, com el dia la investidura de Puigdemont, que és el mateix dia que va morir Bowie”. Amb tot, el músic britànic no sempre havia estat present. “Aquesta novel·la es deia, originalment, Walk of shame. És un terme que s’utilitza als campus nord-americans, en contraposició al Walk of fame“. Quan surts de matinada i tornes a casa després d’haver passat la nit amb algú.

Aquell títol, però, tenia diversos handicaps i vam veure la llum, precisament el dia que Bowie va morir i l’Ester Andorrà, l’editora, m’ho va proposar. Al final, això és el que ha convertit el llibre en una història embastada”. Portell vol destacar, especialment, la tasca editorial de LaBreu, on “realment han fet d’editors”. I afegeix que “un bon editor és aquell qui no et fa canviar coses, sinó que et posa preguntes sobre la taula per a què tu responguis. Vaig haver de pensar molt, i això fa que el llibre hagi sortit molt enfortit”. Una obra que espurneja vitalitat i que, alhora, és un cop de puny al ventre. Com les grans obres, com la força d’una veu jove que ha vingut per quedar-se.

Sebastià Portell. Foto: Adrià Costa

Esteve Plantada, Nació Digital ( 12.02.17)

http://www.naciodigital.cat/noticia/124552/sebastia/portell/tendeixo/al/cinisme/ironia/fugir/dolor

Categoria: Cicuta, Col·leccions, Diaris, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter