EL BIGOTI llegit per Alfred Mondrià (19.01.15)

No és bon dia per afaitar-se el bigot

Un home comprova, a partir d’una anècdota trivial, com es posa en dubte tot allò en què es basa la seua vida, fins i tot els llaços i experiències que feia ben poc considerava inalterables. Una història inquietant i travessada de sorpreses d’Emmanuel Carrère.

Emmanuel Carrère El bigoti Trad. Ferran Ràfols Labreu 2014

Establir les relacions entre literatura i realitat és un entreteniment tan apassionant com, ben sovint, inútil. És per això que en el món de Nikolai Gógol és impossible dissociar els elements més comprensibles i els més allunyats de la nostra lògica, detalls i descripcions ben ajustats al patró original però que de sobte s’esborren i es difuminen amb una alenada d’aire grotesc, d’un humor capritxós i màgic. Ara bé, quan el lector aconsegueix aterrar de nou després d’un irreal rampell de vertigen, descobreix que els perfils —i els secrets— dels personatges queden millor definits quan han estat sotmesos a unes lleis del tot inesperades. En la narració El bigoti d’Emmanuel Carrère es parteix d’una broma gogoliana, innocent i festiva, però a poc a poc es descendeix a un escenari laberíntic on es combina l’angoixa kafkiana i una cadena de fets que neguen les més evidents certeses. El protagonista d’aquesta inquietant història lluita contra la dissolució indeturable de la seua identitat, un combat amb la gent més propera i, sobretot, amb ell mateix que no sap com resoldre: si amb l’acceptació humiliant de la seua bogeria o amb la terrible sospita que és víctima d’una conspiració desassossegant i macabra de tots aquells que l’envolten.

Després d’anys de dur bigot, un home decideix sorprendre la seua dona i afaitar-se’l, amb el desig de veure la seua reacció, incrèdula i juganera. Però els gestos d’ella no revelen cap contrarietat, en el seu rostre no apareix el menor indici d’haver vist res novedós ni estrany en la seua parella. A partir d’aquests moments d’incomoditat Carrère dibuixa els moviments i les contorsions d’una ment perplexa amb el que s’està esdevenint, espaordida i indignada davant el que considera una trampa planificada no tan sols a sa casa, sinó també pels amics més íntims i pels companys de treball. La prosa enèrgica i contumaç de Carrère segueix el progressiu deteriorament del protagonista, que assisteix —irat i abatut— a la constatació que tot allò que fins ara havia format part de la seua inqüestionable i plàcida existència s’esvaeix ofensivament, sense cap explicació convincent. L’erosió d’una personalitat assetjada davant successives i extraordinàries derrotes.

Amb seqüències ombrívoles, trenades a través d’equívocs —a estones a l’espera de trobar-se amb la carta amagada que resolga el misteri amb un hàbil joc de mans—, el protagonista cerca obsedit qualsevol prova que desemmascare els seus pretesos rivals o que l’ajude a despertar-se d’aquest inexplicable malson. Fotos de viatges, documents, un missatge gravat al contestador, les anècdotes més recurrents i còmplices en un matrimoni, no hi ha res que ajude a capgirar tot el que s’ha desfermat en la seua contra, l’ensorrament del que fins fa ben poc constituïa una confortable rutina. Una acumulació d’episodis que escapen a la raó esmicolen les seues forces i es converteixen en una conxorxa que li impedeix confiar en una resolució justa. És l’hora del gran salt, la fugida com a última aposta, travessar l’espill que ja no està segur que continga la seua acostumada imatge.

111211_CarrereEmmanuel

En El bigoti hi ha una mena de teranyina opressiva que estreny el personatge, que tensa una narració basada en la desaparició dels referents vitals del protagonista però també del que ha anat descobrint el lector, llançat també a partir d’un moment de la trama a un espai on tot sembla desconegut i sospitós. Descartat l’humor i la caricatura, aquesta novel·la recorda l’espiral en què es perden —ofuscades i indefenses— algunes de les criatures de Quim Monzó, enfrontades als seus propis fantasmes, a obsessions malaltisses, devorats per la solitud i una realitat tan ferotge com absurda. Encara que Carrère defuig el sarcasme i opta pel drama més directe i descarnat, comparteix amb Monzó un retrat sense concessions ni atenuants del ser humà modern, i en aquest sentit s’acumulen mèrits i fragments narratius brillants amb altres que no acaben d’encaixar tan fàcilment. El bigoti té pàgines amb la contundència i el traç lluminós i provocatiu del millor Monzó —Uf, va dir ell, o El perquè de tot plegat—, i també s’entrebanca i s’asfixia en situacions portades al límit, personatges extraviats en una neurosi esgotadora i repetitiva, com també és el cas d’alguns contes de Guadalajara o Mil cretins.

Davant el preciosisme descriptiu de Julien Gracq o el ambients vaporosos i intangibles de Modiano, de la prosa del nouveau romanpreocupada per capturar imatges estàtiques —poètiques i al·lusives—, Carrère opta per etzibar un colp de puny estrident a la seua tradició narrativa, amb una temptació manifesta per personatges intimidatoris i una mica excessius, elaboracions literàries de reportatges periodístics que l’emparenten, més aviat, amb autors nord-americans. Limónov recorre la trajectòria d’un lumpen, violent i amoral, que un dia se serveix de la política —el nacional-bolxevisme rus— per obtindre la redempció i l’èxit que no ha trobat en altres facetes de creació artística. En L’adversari Carrère confessa que el propòsit no era justificar —ni tan sols intentar entendre— les motivacions d’un home corrent que un dia decideix assassinar la seua família abans que revelar les mentides que l’havien ajudat a sobreviure. Si de cas, Carrère guanya quan es posa cara a cara amb aquests individus a la vora de l’abisme i forassenyats, quan trau el cap en els seus llibres i s’interroga sobre què és el que realment l’atrau d’aquests personatges que són la base de la seua literatura i que l’obliguen a enfrontar-se amb la pròpia biografia: la descàrrega elèctrica que el motiva a escriure. En El bigoti coneixem els noms de tots els personatges de la novel·la llevat tan sols del protagonista, rendit i en una escapada ja sense retorn: en aquest duel entre preguntes i respostes —un dels punts clau de la seua narrativa—, potser és que per a Carrère la diferència entre la broma i el drama és imperceptible o, la majoria de les vegades, senzillament no existeix.

 Alfred Mondrià al seu bloc (16.01.15)

http://alfredmondria.azurewebsites.net/carrere-bigoti/

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter