“El poema, un estremiment”, una ressenya de Roger Costa-Pau sobre «El carnisser del fred», de Marc Masdeu

[No deixeu de visitar el nou blog de Costa-Pau, on ha aparegut aquesta ressenya, juntament a El Punt Avui del 10 d’octubre]

No farem ara explícites a manera de llistat les diferències més destacades entre allò que acaba definint un recull de poemes (també s’ha convingut anomenar-ne poemari) i un llibre de poesia; un llibre de poesia, volem dir, amb cos, ulls, ànima i tota l’entitat que se li demana. Entre altres coses, perquè el lector perspicaç ja sap apreciar i distingir des del primer glop els gustos de les aigües que tasta, i sobretot perquè una de les suculències altes que reporta la lectura de poesia és precisament la sàvia constatació que en aquest gènere les ratlles dels horitzons són sempre primes i els límits, encara més vulnerables. Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és un poeta de raça, i per això escriu llibres de poesia. Aquesta premissa –i ja saben que això passa en tots els bons poetes– explica el fet que cada entrega nova ens empenyi, en qualitat de lectors, com a mínim al volum immediatament anterior de l’autor.

Ja deu ser simptomàtic: el títol El carnisser del fred –i no cal que vulguem saber-ne pragmàticament les raons– ens desperta i ens convida a revisitar tota l’amplitud amb què el poeta tractava en el seu volum anterior –Els escalfadors, publicat l’any 2004– la qüestió de la ferida; la ferida en tots els seus regruixos, tal com ens feia notar Sebastià Alzamora en el pròleg que hi signava: “És la ferida que s’expressa: una ferida real i palpable, no gens impostada ni fingida, tal com voldran els reluctants, els faedors de misèria, els avantguardistes de panfonteta: és la ferida de qui coneix la proximitat de la catàstrofe”. No és que Masdeu reincideixi en aquesta qüestió i en d’altres per una raó de devocions o preferències temàtiques, sinó que m’agrada pensar que el fet es produeix perquè hi ha en el poeta –en l’home i en el creador que pensa, que sent i que madura– una mirada no gens estàtica del món i de les coses. “Si m’ho hagués demanat renunciaria / de bon grat a l’enèsima temptativa; / podria ser l’arbust del cremar perenne. / Hauria viscut talment un paràsit / de cristal·lines aigües, / arrelant les pors amb cristiana calma”. El carnisser del fred continua tenint tota la potència i tota l’estranyesa que amaren la poesia de Masdeu. No hi busquin evidències. Sí, en canvi, aquests fiblons cruents i burxadors alhora que ens fan avinent que en el viure hi ha, en efecte, la força de les aspiracions i cap renúncia a la bellesa en majúscules per part del poeta. Dit i fet: els llibres de poesia reclamen unes lectures més fondes, una atenció vertical. Després comencen a venir els estremiments.

(Suplement Cultura del diari Avui, 07-10-10)

Categoria: Alabatre, Blogs, Diaris, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter