enrevista a Jordi Cussà en ocasió de FORMENTERA LADY a Nació Digital Berguedà (12.02.15)

Jordi Cussà: «’Formentera Lady’ és molt sensitiva; molt sensorial, fins i tot»

L’escriptor berguedà Jordi Cussà Foto: Pere Gendrau

Una entrevista al Jordi Cussà és una conversa entre amics de diferent generació que un bon dia el teatre va posar en contacte. La conversa la fem a casa seva. Comença amb llum de dia i acaba sense. I serveix per confirmar que ‘Formentera Lady’, la novel·la que ha presentat a Berga darrerament, és pura droga literària injectada directament als sentits. El llibre té els seus orígens en ‘Cavalls Salvatges’, la primera novel·la que li van publicar. Però, parlant amb el Jordi, el que en concloc és que, més que una continuació, és tornar-se a endinsar en aquell món quinze anys després. Un exercici més que inspirador. 


A ‘Cavalls Salvatges’ hi ha components autobiogràfics. ‘Formentera Lady’ està molt relacionada amb la teva primera novel·la. Fins a quin punt, en aquesta, també hi ha una part autobiogràfica?

Fa no fa, com en la primera. El que passa és que ‘Cavalls Salvatges’ és menys autobiogràfica del que la gent pot pensar. I aquesta ho és més del que pot semblar. Hauríem de matisar, i no és fàcil, a l’hora de posar els límits entre el que és estrictament autobiogràfic i el que no. Es desdibuixa molt la cosa. Quan vas barallant-hi, cada vegada es desdibuixa més. Pots partir d’una anècdota completament biogràfica… A ‘Formentera Lady’ n’hi ha una de molt clara. Aquí a Berga, una vegada, sense dir noms, dos tios, coneguts, van agafar un altre company i el van violar. Se’n van anar junts a fotre’s drogues i, al final, no sé com collons va anar, perquè més o menys eren companys, el van violar. Aquesta és l’anècdota. Un dels dos, al cap de quatre mesos, va morir de sobredosi. I va córrer el ‘bulo’, aquí comença la novel·la, que podia ser que li haguessin venut un material massa bo, expressament. Com una venjança. Això és el que jo sé, tot i que no hi era. Llavors, a partir d’aquí, el conte és una altra cosa. Estableix que sí que és veritat, que li venen un material adulterat. I llavors, per acabar-ho d’arreglar, en fa un conte, de tot això, completament independent i completament diferent. O sigui, que t’explica el conte dues vegades. En la versió més propera als fets autobiogràfics, i en la més llunyana. Paradoxalment, la més llunyana és una de les que semblen més reals del llibre. 

La trama, per tant, és complicada. 

Sí perquè, si en ‘Cavalls Salvatges’ jugava amb el que en dic la metaliteratura, que només de dir meta ja m’agrada, aquí el joc metaliterari és continu. Hi ha tantes pàgines sobre la novel·la en sí, com pàgines parlant de com construiran la novel·la. Es passen estona parlant de quin títol hi posaran, qui farà els capítols de Formentera, qui els de Vic… I el que ha de ser l’editor es queixa perquè creu que hi ha massa anys buits… Passen molta estona discutint sobre com es crea una novel·la. I això, una vegada més, torna a ser autobiografia però falsejada. Perquè en lloc de discutir-ho amb dos o tres personatges, jo, aquestes discussions, les tinc amb mi mateix en gran mesura. Quan fas una mica de teatre, si escrius, has de fer de Garrofa i de Jessè i de Satanàs. I l’autor és tots aquests personatges. Per això et dic que és malparit de destriar entre el que és autobiogràfic i el que no ho és. Si entenem com autobiogràfic els fets concrets, els fets escrits, seria una cosa. Però hi ha coses que poden ser molt autobiogràfiques a nivell mental partint de fets que no són pròpiament reals. En canvi, és molt autobiogràfic a nivell de retrat propi. Ja està, ja m’he engegat (rialles).

Doncs segueix. 

Un dels epigrames del començament, te’l cito perquè em lliga amb això, diu: “Que sigui realitat o ficció, en realitat no té cap importància. L’únic que compta és que aporti un bri de veritat”. El truc, des del meu punt de vista, amb la humilitat pertinent… l’habilitat de la literatura no és això que ara se sol dir de basat en fets reals. El que importa és que el narrador o el creador trobi la manera de convertir una anècdota personal, que té el valor que té, en una cosa universal. Llavors és quan una cosa agafa volada i es converteix en una recreació literària autèntica. No és tan important que parteixi d’una anècdota real al cent per cent, si plovia o feia sol. L’important és que capti algun nucli d’essència entenedor, que t’absorveixi. Que et transmeti quelcom amb el que et sentis identificat com a lector. 

Tocant de peus a terra, per posar-ho fàcil als lectors de l’entrevista, com es podria resumir l’argument de ‘Formentera Lady’?

L’argument és bastant semblant a ‘Cavalls Salvatges’. Són una sèrie de gent, amb poca o molta experiència en el món de la literatura… N’hi ha algun que fa anys que escriu contes, quan té temps, perquè va atabalat amb la droga i les xeringues. Amb si avui ho deixo i demà hi torno. Li passa una mica el que em passava a mi en aquella època. No tens temps per escriure perquè el que et passa és tan important i devastador que, collons. El resum és que tres o quatre persones que han viscut l’època, cadascú amb la seva intensitat, pel que fa a l’addicció, un bon dia decideixen escriure una novel·la sobre el tema. De fet, el protagonista d’aquesta obra, el Daniel Alfals, decideix escriure-la o tirar-la endavant un dia que a Manresa es troba amb l’Alexandre Oscà, que és el protagonista de ‘Cavalls Salvatges’. S’asseuen, fan unes birres. És una escena absolutament falsa però jo la trobo molt divertida. I t’explica una mica la manera com jo treballo les novel·les, el procés de creació. I la mecànica argumental és molt semblant a la de l’altre llibre. Potser aquí, a ‘Formetera Lady’, hi ha més metaliteratura, hi ha més reflexió. A ‘Cavalls Salvatges’, als personatges encara els passen molt les coses i reflexionen, però d’aquella manera. Si un es mor, xisclen. A ‘Formentera Lady’, si un es mor, xisclen i, després, pensen. És el grau de perspectiva, de llunyania, que donen quinze anys més de vida. 

Potser per això et preguntava fins a quin punt hi ha autobiografia en l’una i en l’altra. Perquè sembla que tornis a escriure ‘Cavalls Salvatges’, però quinze anys més tard. És com revisitar-la. 

Sí que ho és una mica, però tenint en compte que, en lloc de ser a Gironella, som a Casserres. I canviem el microcosmos. Si aquella passava entre Sallent i Manresa, aquesta se situa entre el triangle de les perdudes, que és Manlleu-Vic-Torelló, i després bastants trossos a les Illes. Eivissa i Formentera tenen força importància. 

‘Formentera Lady’ evoca romanticisme…

És el títol d’una cançó, de King Crimson. Amb el títol, vam dubtar molt. I al final, el Marc Romera, un dels editors, va dir que el que s’havia de fer és mantenir l’esquema. Si ‘Cavalls Salvatges’ es titulava així per la cançó dels Rolling Stones, s’havia de trobar una cançó o un disc que ens agradés. Em va semblar molt bé però no ho acabàvem de trobar. I el marc va proposar aquesta. I com que el títol era molt líric, i contrastava amb el contingut… bé, depèn de com t’ho miris, perquè la vida ho pot ser tota, de lírica. Et pots estar morint de gana al mig de l’Àfrica i ser molt líric. Depèn de la teva capacitat per veure-ho a través d’un prisma líric, per tràgica que sigui la situació. I vam triar aquest títol. De fet, la gent més jove no coneixen aquest grup, però aquest disc, en el seu moment, era comparable a ‘The Wall’ de Pink Floid. La cançó forma part del disc ‘Islands’, que és com es diu el pub on treballen els protagonistes de la novel·la. Es titula així perquè els membres de King Crimson se’n van anar a viure un estiu a Formentera i van fer el disc. Crec que és del 73, i un iaio com jo tenia onze anys o dotze. Et poso la cançó…

(Sona ‘Formentera Lady). Veig que té una d’aquestes introduccions instrumentals més aviat llarguetes…

Buf, el tema dura deu minuts. 

Temps de fer tot el cerimonial. 

En aquell temps, els King Crimson feien una cosa que es podria definir com rock simfònic. Són molt, molt, molt bons músics, molt superiors als Stones, a Pink Floid… en el domini de l’instrument, diria que estan per sobre de tots els del rock and roll. Potser el Jimmi Hendrix s’hi acosta. Els tios tenen estructures que, moltes vegades, són llarguíssimes, jazzeres, perquè s’ho poden permetre. Poden fer el que vulguin. Els vaig veure una vegada en directe i és allò que dius: Em sembla que no cagaré mai més perquè he quedat tan satisfet que no ho necessitaré. Mira, ara comença la melodia de la cançó. 

I portem una estoneta des que l’has posada. 

Per acabar-ho d’arreglar, en aquest disc encara hi havia el Pete Sinfield fent les lletres, un poeta molt bo de l’època hippie. Els va fer les lletres dels primers discos, com són ‘In the court of the Crimson King’ i aquest. I llavors ja va plegar. Malauradament, perquè les lletres dels altres discos són bones, però no tant.

Tornant estrictament al llibre, què diries per fer venir ganes a algú d’endinsar-se en ‘Formentera Lady’?

Per provocar això, no diria res sobre l’argument sinó que parlaria de la forma. Està molt ben escrit. Per tres motius. Un, perquè n’he après. L’altre és perquè no em fa res de dedicar-m’hi i mimar-lo com una escultura. L’Ignasi, de l’editorial, em va dir una cosa durant la presentació del llibre aquí a Berga que m’honora. Deia que no em canso mai, que si m’he de mirar una frase durant hores, ho faig. I si l’endemà hi he de tornar, ho faig. Cada vegada m’agrada més llepar-ho. A vegades, crec que escric massa bé perquè perillo de perdre naturalitat. Espero que no sigui el cas i que no caigui en aquest parany. Però hi ha un tercer motiu, i torno a la forma. Quan vaig escriure ‘Cavalls Salvatges’, era com un xut d’inspiració. Flas! De manera no tens gaire temps de preguntar-te què passa amb la forma. Segueixes el vendaval, vas fent el que pots i vas buscant una llera per encarrilar aquella inspiració, aquella riuada. En canvi, ‘Formentera Lady’ no és així perquè ja la tinc resolta, decideixo que més o menys adoptaré un mateix patró. Llavors, em puc dedicar plenament a la forma. Ja no tinc cap transcendència que m’empenti. 

La trama i el guió també la tens clara d’inici, llavors?

No, això no perquè sempre treballo obert. Vaig posant totxanes i quan en tinc unes quantes de posades em plantejo si hem de posar-hi alguna finestra, per algun lloc. Vaig fent. Més que la trama, el que ja sabia era de quin model es tractava. Amb quins elements faria aquella casa. I llavors m’he dedicat més a treballar la forma, que quedés bonica. No vull dir que ‘Cavalls Salvatges’ no estigui ben escrita, però és més dura. Més estripada. Aquesta és com més afinada. 

El que passa és que aquest enfocament és per atraure lectors consumats. 

Però llavors és perquè no s’interpreta bé, perquè la forma és el que a tu et pot atraure d’una cosa. D’això, amb el Guitó i el Quintana, i amb el Toni Gol, i amb el Jaume Huch… és una d’aquelles converses que fa cent anys que duren, com diu Samuel Beckett. Sempre els discutia que el fons té molt poca importància. Entre un deu i un quinze per cent. No més. Per a mi, l’important és la forma. De totes totes. Tu pots escriure una novel·la rosa, en què la definició ja fa nosa, i en canvi parir una obra de collons. Com ‘Madame Bovary’. 

Però per aquesta regla de tres t’hauries de dedicar només a la poesia. 

Bé, és una opció. Si me la publiquessin com em fan amb les novel·les, potser ho faria. De totes maneres, la poesia potser em pica poc a la porta. L’escolto, procuro obrir la porta però no em pica gaire sovint. Curiosament, quan escric poesia tinc molts complexos. I no en tinc cap quan escric narrativa. I no em rumio massa si agradarà o no. Escric com jo crec que ho he de fer. En canvi, amb la poesia, cada lletra són deu dubtes i cada paraula, trenta. I no sé per què. És una cosa molt diferent. Però el que vull dir és que, si la forma està bé, pots escriure comèdia o el que vulguis. L’important és la forma. Si la forma no està ben resolta, tant és que tinguis el millor argument del món. 

Hi ha moments, escenes de les teves novel·les, que són molt de pell. En destacaries algun de concret, de ‘Formentera Lady’?

N’hi ha d’haver molts. En busquem un. Parlant d’això de la forma… A la presentació, el Toni Gol va llegir una part inicial de la novel·la que diu: “Pel que fa al difunt, encara que hi sigui en cos present, l’essència d’un funeral és per força l’absència”. (Silenci). O Bé: “La veig i no m’ho crec. Crec, quan la veig aixecar-se d’entre les onades metàl·liques, que és una al·lucinació condicionada, com el reflex de Pavlov o l’amanida de l’àvia. Qui té fam somia pa i qui, a més, té paladar, somia cuques de mar. Com aquella figura sirena-persona que acaba de sorgir de l’aigua, nedant fins aixecar-se i caminar. Nua com una anxova i no gaire més mamelluda. Hola, em diu, com si tal cosa. No tens pas un cigarret? Li ofereixo el paquet, posant-me de genolls. S’espolsa els cabells i diu: Què et passa noi, no havies vist mai un conyet al natural? Trigo un segon a trobar les paraules plausibles perquè les metes també són francament interessants. Llises com el llom d’un dofí. Compactes com carn de salmó i en forma de múscul. I llavors contesto la pregunta i dic: No, tan ben afaitat no, ho reconec”. La destaco per aquesta metàfora de les tetes. Vaig estar-hi deu minuts rumiant-hi. Llises? Com la pell d’un dofí, està clar. Compactes, com què? Com carn de salmó. La forma? De múscul. Anava canviant i buscant. Perquè compactes com una truita de riu o com una llagosta? No, no podia ser. És la forma. 

Anava a dir que és una novel·la molt sensitiva, però tots els teus llibres ho són. 

Aquesta és molt sensitiva, és molt sensorial, fins i tot. Tot i que en moments no té por. I no es talla un pèl. I fins i tot, el contrari, fa literatura a partir de la rutina més simple i més avorrida. És allò de dir: Òstia, avui no serà un bon dia però m’he de llevar. No m’espero cap gran sorpresa però m’he de llevar i he de fer alguna cosa per mantenir la il·lusió de la vida. Et destaco un altre tros: “Algú pensarà, segur, que ho fèiem tot tan malament com sabíem. Jo, ara, li donaria bona part de raó. De fet, em temo que, a vegades, estrebàvem la corda expressament per veure fins on resistia. Però cal recordar que només teníem vint anys i no en sabíem més”. Aquesta tornada, no en sabíem més, potser és d’aquelles coses que fa que et toqui la pell. És una frase que ja la coneixes, que no és teva ni meva, que és del Joan Manuel, però que tots ens l’hem fet nostra i és com una campaneta que et fa dir: Ep, això em sona. Són ‘truquillos’. 

Té alguna conclusió, ‘Formentera Lady’?

No. La conclusió és aquesta, i cito part del guió de la presentació: “Bé ens hem d’anar inventant joguines mentre esperem el miracle-enigma d’allò que no existeix però tots anomenem la mort”. És una joguina per distreure el tedi. De fet, ho són totes. De fet, gairebé tot ho és. 

És que pràcticament tota la vida és això. 

Sí, crec que va ser Heidegger que va dir que l’únic fonament de la vida és esperar la mort. I com que l’hem d’esperar i no hi ha més remei, o hem de tenir famílies, o ens n’hem d’anar al Nepal, o hem de travessar el desert caminant, o hem d’escriure llibres, o ens hem de fer milionaris i tenir tres cotxes. Alguna ambició o alguna cosa hem de tenir per distreure el temps. I, si no, aprens ioga, i et quedes a sota d’un arbre. És una altra possibilitat. 

Crec que ens hem endinsat prou en la novel·la. En quin moment es troba Jordi Cussà, mirant enrere i el conjunt de la seva carrera? 

Hem de separar el que és el món intern del món extern. Com escriptor, em sento súper madur. Cada vegada domino més l’artifici i l’enginy. (Rialles). A vegades, t’ho comentava, començo a pensar que he d’evitar caure en el rococó. Em sento molt bé i, especialment, amb una cosa que abans no era capaç de fer. Si tu, ara, em dius que escrigui sobre una matèria concreta, la que sigui, quedarà més bé o menys, però ho podré fer. En canvi, abans, no era tan així. Si no era una cosa que em vingués d’impuls, moltes vegades no trobava el to. A vegades, hi havia coses que havia intentat d’escriure i no em sortien. Ara, això no em passa. Si vull escriure, escric. I llavors trio si m’interessa i vull continuar. 

Com un fuster que aprèn a passar el ribot del dret i del revés…

Exactament. Com quan a un fuster li dius que et faci un bressol, o un pedestal per al llit, i te’l fa. I un altre et dirà que no ho ha fet mai, i no sap com fer-ho. En aquest sentit, he anat evolucionant. Traduir m’ha ensenyat moltíssim i, sobretot, a ordenar les frases. A veure si els complements han d’anar aquí o allà. Són coses que, quan vaig escriure ‘Cavalls Salvatges’, suposo que moltes coses ja les feia perquè, afortunadament, d’instint, em sortien. Ara, a més, sóc capaç de racionalitzar-les. Pel que fa al món extern, diria que la meva carrera ha fet, sense que soni pedant, la típica muntanyeta. Crec que va anar pujant força bé fins a ‘El noi de Sarajevo’, i a partir d’allà, ha baixat. També coincideix una mica amb la crisi econòmica general, de manera que, suposo, les dues coses se sumen. 

També t’ho preguntava per saber en quin punt de la teva carrera se situa ‘Formentera Lady’. 

El que també passa és que jo continuo escrivint prescindint del món exterior. Encara no em rumio si el que escric tindrà èxit o no. Si sabés segur que escrivint segons quin tipus de novel·la negra guanyaria diners, ho faria. Però les coses tampoc no són així. No cauen les pomes de la figuera així. Jo continuo escrivint, m’ho passo bé. Sí que hi ha dies en què estàs una mica decebut i penses: És que no em foten ni cas. Mira, per exemple, i no tinc res en contra del xicot, darrerament li han donat un premi de Planeta al Xavier Bosch, el periodista. Una altra vegada. Fa dos anys, va guanyar el Sant Jordi, que són 60.000 euros. Ara, 60.000 euros més. Ja no ho dic per mi, ho dic per molts altres escriptors d’aquest país que 60.000 euros no els hem vist mai. Ni de lluny. Amb totes les meves novel·les no en dec haver guanyat ni la tercera part. Això és una mica decebedor. 

Hi ha endogàmia en aquest món?

Buf. 

No hi ha una anàlisi metòdica de les obres, sinó amiguisme i cercles viciosos?

Hi ha molt amiguisme i molts cercles viciosos. El primer problema d’aquest premis una mica grossos, és que si no ets un escriptor amb una popularitat de primera, amb la capacitat mediàtica del Màrius Serra, del Bosch, del Quim Monzó o del Sergi Pàmies, de la Maria de la Pau Janer… Si no és algú amb un impacte mediàtic fort, no li poden donar un premi tan gran. Saben segur que hi perdran diners. No vendrà tants llibres el Jordi Cussà. No té res a veure amb la qualitat de la novel·la. Estem parlant de la popularitat del nom de l’autor i de la capacitat del nom de l’autor per atraure compradors. I per això les editorials que aposten per llibres d’autors com jo, són poques. No tenen perquè perdre-hi diners, perquè es poden fer tirades curtes. Però no els interessa. Prefereixen apostar pel Xavier Bosch. 

Déu n’hi do. 

A més, hi ha el problema que si no passes el filtre de Barcelona, no és que no arribis a Barcelona. El que et passa és que no arribes enlloc. Jo, com escriptor berguedà, no venc a Girona perquè no passo el filtre de Barcelona. A València, ningú no té ni puta idea de qui sóc, i a Mallorca ni pensar-ho. En canvi, si passes el filtre de Barcelona, quedes consagrat a tot el que és el país de parla catalana. Aquesta és la súper gran putada. 

Això és problema de les distribuïdores?

És molt difícil dir de qui és el problema. Les editorials, evidentment, hi tenen gran part de la culpa. Això és indubtable. Però jo crec que els principals culpables són els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. 

TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns. 

Així de clar i de català t’ho dic. A TV3, em van fer una entrevista de cinc minuts, força maca, quan vaig publicar ‘Cavalls Salvatges’. No hi he anat mai més per res. En catorze anys, de publicar deu llibres, no m’han cridat per res més. 

Ni amb la famosa Bibiana Ballbè. 

Dic mentida. Una vegada, em van fer un tros d’entrevista quan vaig treure el ‘Sense Ales’, des del punt de vista de poeta. Però no m’han cridat quan he guanyat cap premi literari. Ni paraula. O el de La Patum. Si aquest llibre l’hagués escrit el Ballarín… ‘A reveure Espanya’, amb el joc de ficció, si el firma el Lluís Llach o el Monzó, o la Pilar Rahola, se’n venen deu mil còpies en una setmana. 

És normal, a tot arreu, que els noms grans venguin. 

El que no és normal és que un autor que ha publicat dotze llibres, en total, en catorze anys, no hagi anat a la televisió del país durant dotze anys. Això és el que no és normal. No és normal que un grup de teatre, i ja no parlo d”Anònim Teatre’ perquè no goso. Que un grup com ‘Tràfec Teatre’ hagi fet bolos al País Basc, Aranjuez, al sud d’Espanya… i no hagi tingut mai collons de trobar-ne a Barcelona o altres llocs de Catalunya. 

Tinc la sensació que, al Berguedà, hi ha coses brutals en l’àmbit artístic i no surten a fora. 

Sí, perquè el pitjor de no obrir la porta de Barcelona no és només això, sinó que no n’obres cap. Si no passes per allà, i en això Catalunya funciona igual que Espanya, tot ha de passar per Barcelona. Ens hem quedat amb un model semblant, per desgràcia. Si vols triomfar com a guitarrista o pianista, primer, cuida’t que TV3 et foti cas. 

I hi ha un problema afegit, i és la qualitat de l”Star System’ creat a TV3 i aquest entorn. És més que qüestionable. 

Sovint, hi ha una conxorxa de mediocres. Tinc el títol escrit. Ara em falta la novel·la. (Rialles). És més, a vegades, tinc la sensació que no es premia un llibre perquè és massa bo. Perquè si algunes obres, no parlo només de les meves sinó d’altres escriptors, treiessin el cap, deixarien en evidència la qualitat que s’està premiant actualment. 

I això no és una excusa per a un mateix. Dient-nos que, no passa res si en algun moment som una mica dolents. 

No ho dic en aquest sentit. Cal entendre que les coses són així. Tu t’has d’esforçar en no ser-ho, de dolent, i en buscar la resposta més bona. Però aquest buscar-la també et pot portar a la contradicció. Pots estar molt convençut que fas una cosa bona quan n’estàs fent una dolenta. Perquè, a més, d’això sí que en sabem molt. De disfressar-nos com actes nobles els que no ho són tant. La contradicció ve del dia a dia. Perquè si plou, potser estaràs enfadat. I si tens un gra que et pica, li fotràs un crit a algú que no en té cap culpa. I també hi ha el factor temps. Quan tens vint anys, reacciones d’una manera. Quan en tenia vint, jo tenia molta mala hòstia. Amb el temps, m’he amansit molt. Això és una contradicció? Sí, però és a la que m’ha portat la vida. És la meva vida. Si algú mai et diu que ets contradictori, i t’ho diu com un retret, és que pot ser un enemic teu. I aquest consell me’l va donar una persona que considero sàvia. 

Hem parlat de la novel·la, de Jordi Cussà i el que ha fet… en clau de futur, quan veurem la segona part de ‘La Serp’?

Ja està escrita. És ‘El Ciclop’. L’he presentada. I un informe del lector ha dit que és una de les millors novel·les que ha llegit. Però el projecte, per problemes editorials, ha quedat encallada. A tothom li ha agradat molt, però ningú la publica. I malgrat tot això, en aquest cas, ho entenc una miqueta més. Perquè és una novel·la difícil. Això sí que és original. ‘Formentera Lady’ no és original en la seva concepció. 

Ja t’he dit a vegades, que si n’he de triar una, és ‘La Serp’. 

Això m’ho han dit altres persones, com el Pep Mollar. Hi ha uns seguidors de ‘Cavalls Salvatges’ i uns altres de ‘La Serp’. ‘Cavalls Salvatges’ o ‘Formentera Lady’ poden semblar originals en l’estil però no s’hi fa res que no hagués fet el Lawrence Durrell fa trenta o quaranta anys. ‘La Serp’ sí que és original perquè el planteig estructural és diferent. Jo no l’he vist mai en cap novel·la. Entre cada capítol, hi ha un lapsus temporal. I cada buit que el narrador no escriu, forma part de la novel·la. Els cinquanta o setanta anys que van d’un capítol a un altre, el lector els ha de construir perquè no hi són. És com un encadenat fals. La vàlvula del mig te l’has d’imaginar. Això ens permet que algú d’una època digui el contrari del que afirma el d’un altre moment. Es pot entrar en contradiccions perquè el procés històric ho permet. Quan vam fer els mapes de ‘La Serp’, vam trobar un personatge que s’havia mort amb 102 anys. Em van preguntar si ho volia corregir però vaig dir que no. Si era una errada, benvinguda sigui. 

Pot ser, encara que sembli difícil, que la casualitat fes que en aquella època algú visqués més de cent anys. 

A més, és que la realitat i la ficció són molt difícils de destriar. Si jo comparteixo una anècdota amb la meva mare, de fa trenta anys, no ens posem mai d’acord. Que si aquell dinar el vam fer en un lloc o en un altre. Que si la tieta hi era o no. I això és memòria estrictament real. Si passa amb aquesta, ja m’explicaràs… I, a més, actualment, amb les anècdotes ionquis, confonc la realitat amb els personatges. I, ara, pla. Les anècdotes dels personatges de ‘Cavalls Salvatges’ se’m confonen amb les reals, amb les dels meus col·legues. Els límits entre realitat i ficció cada cop estan més desdibuixats. 

Hem tornat al principi de l’entrevista. Senyal que l’hem de tancar aquí. 

(Rialles). 

L’escriptor berguedà Jordi Cussà a la terrassa de casa seva moments abans d’iniciar l’entrevista Foto: Pere Gendrau

Nació Digital Berguedà (12.02.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter