entrevista a Mercè Ubach en ocasió de SOLILOQUI DEL GOS NacióDigital (06.06.17)

Mercè Ubach: «La poesia és un bé absolut»

La poeta i traductora és autora de “Soliloqui del gos”, un dels llibres “més deliciosos, perillosos i diferenciats de la poesia catalana recent”

“Hi ha poetes que són la veu de l’amo, i poetes oraculars. Jo parlo des de sota, intentant que l’udol cobri una mica de sentit”, afirma en aquesta entrevista

Mercè Ubach, poeta i traductora, autora de «Soliloqui del gos» | Mercè Ubach

Qui s’acostés al llibre Soliloqui del gos de Mercè Ubach (Barcelona, 1965), i es deixés emportar per la seva força fascinant, va tenir la fortuna de trobar un volum radicalment diferent, una oda a la llibertat i a la creativitat en efervescència, un nou miracle i una nova descoberta sàvia gràcies a LaBreu Edicions, que es va atrevir amb una autora poc coneguda que cal que es conegui més.

Soliloqui del gos, si existeix la possibilitat de resumir un recull de poesia, és la història d’una aventura literària on conflueixen els versos com a forma d’alliberament i un detectiu que podria ser ben salvatge però que està massa aclaparat per un món groller, mediocre i burocràtic. Entre assassinats, robatoris i informes es destil·la una essència autèntica que fa que qui llegeixi se submergeixi en un univers anticonvencional i espectacular. Parlem amb l’autora per saber més detalls sobre un dels llibres més deliciosos, perillosos i diferenciats de la poesia catalana recent.

– Va publicar fa anys, però fins ara no havia tornat a donar poemes perquè veiessin la llum. Per què?

– Fa anys vaig guanyar un parell de premis menors, i arran d’això vaig ser publicada. Però no m’ho vaig acabar de creure. Sóc més aviat un cas de “síndrome de Bartleby”, segons la formulació de Vila-Matas, una escriptora del No, i no només per les èpoques sense escriure, o escrivint de manera subterrània, sinó perquè jo mateixa em devoro, m’ofego i em nego.

– I què ha estat fent durant tot aquest temps?

– Bàsicament m’he dedicat a exercir d’obrera de les lletres a preu fet, que és una feina absorbent, que roba molt de temps. Segons com, treballar en i per a les obres dels altres (ja sigui corregint, traduint o editant) pot resultar incompatible amb fer obra pròpia, però sense que te n’adonis és una gran escola d’escriptura. D’una banda perquè corregir, traduir i editar t’obliga a llegir d’una manera profunda, a adoptar el punt de vista de l’escriptor, a posar-te en el seu lloc, i aquesta experiència de lectura consistent a ajudar els altres a dir el que volen dir, a mi m’ha portat a voler dir també jo. I d’altra banda perquè esmola moltíssim el sentit crític i analític, i l’entrenament en els aspectes tècnics no només de la llengua sinó també de com confeccionar un relat és molt útil, sempre que tinguis alguna cosa a dir.

– O sigui, que no ha perdut les seves oportunitats per anar creixent…

– Entremig també he publicat literatura infantil, uns quants contes propis i algunes adaptacions de clàssics. El problema en aquest camp és que el pes de la convenció i les caselles (edats, gèneres, col·leccions) és massa limitador. M’hi vaig acostar pensant que era un àmbit propici a la llibertat, i de fet és tot el contrari. El que es publica ha d’agradar als mestres, i consegüentment s’acaba escrivint amb aquesta fita. Hi ha poc lloc per al risc i per a l’experimentació. Tu creus que algun editor dels d’ara publicaria alguns dels contes més bojos de Gianni Rodari si l’autor no es digués Gianni Rodari? N’he sortit força decebuda.

– És curiós que comenti això de la llibertat i del risc perquè Soliloqui del gos és un volum que té com a pilars aquests fets fonamentals… Precisament és un recull de poemes atípics, amb imatges colpidores, moments molt narratius, revelacions que massacren el cervell. La seva intenció era fugir d’unes tipologies determinades dintre de la poesia catalana actual o simplement es va deixar anar?

– No vaig partir de cap propòsit deliberat de fugir de determinades formes ni tampoc d’apostar per altres. El llibre tal com ha sortit publicat és la foto fixa d’una sèrie de recerques que d’entrada eren independents i que hi van acabar confluint.

– I com ha estat el procés de creació?

– Tot va començar amb aquesta mena de fitxes policials de desapareguts. Els intercanviava amb una amiga, la Núria Garcia Caldés, que em contestava amb dibuixos (el que obre el llibre i el que el tanca en són una mostra). D’altra banda jo anava fent poemes, amb total independència d’això, vull dir poemes individu, no poemes llibre. Alguns, els intercanviava per fotos amb l’amic Màrius Brossa. En un moment donat, vaig trobar la figura de l’inspector, i més endavant la Nina, i em va semblar que alguns textos preexistents els podia atribuir a les seves veus. Va ser quan em vaig adonar que tenia entre mans un llibre. La feina de discriminar què hi encaixava i què no, què creava un intercanvi de veus i què no va ser molt diferent de l’escriptura dels poemes individu.

– És possible que hi hagi una ombra de Roberto Bolaño de fons o sóc jo que m’excedeixo en les meves interpretacions personals?

– Ara no sé si ho dius en general, o per Los perros románticos. Si aquesta ombra hi és ho trobo fantàstic i m’afalaga, però et juro que no ho sabia abans que m’ho diguessis! Hi ha la coincidència evident d’entendre el poeta com algú que busca als marges, la presència del gos com un ésser desarrelat. I l’ús de la ironia… Los detectives salvajes, que és un llibre molt seriós, em va fer riure molt. Amb el Soliloqui em passa una cosa curiosa: el llegeixo i em fa gràcia, quan en realitat va ser escrit amb dolor… És una estranya alquímia que no sé si es va donar en el cas de Bolaño.

– La veu de poeta s’ha d’anar cultivant en soledat, doncs, al seu entendre, i tornant al que havies comentat abans d’anar fent el seu propi camí en aquesta espècie d’autoescola d’escriptura íntima i privada?

– En soledat, sí. M’admira la gent que pot reunir prou quantitat de soledat interior per escriure en un bar, per exemple. Però la solitud de qui escriu és plena de veus, i plena de llengua. El mer fet de posseir una llengua ens impedeix la solitud total, que per a mi seria l’absència de llenguatge. La llengua ens allibera de la presó del cos, per a mi treballar-hi és un gran consol.

– I per a Mercè Ubach escriure poesia és un consol o més aviat una forma d’entendre el món que l’envolta?

– No sóc tan romàntica com això… Em referia a la llengua, no a la poesia. La gràcia de la poesia és que és un artefacte que podem posar tant al servei de l’educació sentimental (pot ser bàlsam però també revulsiu) com de l’afany de coneixement.

– Pregunta típica, ho sé, però, què és per a vostè la poesia?

– Fa molts anys vaig dir en un poema en prosa que escrivia perquè no tenia talent per a la psicosi. Entenc la poesia com un exercici radical de la singularitat humana (o canina), com un lloc alhora dins i fora del món, en constant tensió amb aquest, però on cadascú pot dictar les seves pròpies regles per moure-s’hi, sense haver de donar explicacions a ningú, i això és el millor de tot. Però el fet poètic, i aquí no faig distinció entre llegir poesia i escriure’n, és també un diàleg, un constant interpel·lar l’altre i sentir-s’hi interpel·lat. La poesia és una llarga sobretaula, un banquet generós i inesgotable.

– I pot ser per a tothom?

Coberta de «Soliloqui del gos» Foto: LaBreu

– Tant de bo. La poesia pot ser per a tothom, però sabem que de fet no és així. Als que no podem prescindir de la literatura ens costa d’entendre, ens sap greu, però el cas és que es pot ser del tot feliç sense haver llegit mai ni una ratlla. I ja no parlo de cultures sense codi escrit (que poden trobar en altres llocs el que a nosaltres ens dóna la poesia), sinó del nostre món. Quan jo fumava, els no-fumadors em feien molta pena. Com es podien perdre un plaer tan gran? Tot és molt relatiu.

– Fins i tot per a vostè la poesia és relativa, o potser és una de les poques certeses que ens queden?

– Per a mi no ho és gens, de relativa! Més aviat la considero un bé absolut. Ara, el fet que sigui tan minoritària dóna als seus acòlits un aire com de germans iniciats en un misteri, de defensors d’una fe prohibida. Fora de determinats cercles, algú entén res del que fan els poetes? Per això cal sortir al món…

– Pensava en un determinat lector o en una determinada lectora quan escrivia els seus poemes?

– Diria que no. Ni tan sols quan m’he alimentat de l’intercanvi de poemes per poemes o de poemes per fotos o dibuixos d’amics puc dir que escrivís per agradar-los a ells. Almenys no de manera deliberada, tot i que potser la meva mà esquerra sap coses que la dreta no sap…

– Com a soliloqui té sentit, certament, escriure per a un mateix. Però la “torre de vori” de la poesia existeix avui en dia o s’ha desmantellat gràcies a les xarxes socials?

– Per a mi, ser o no ser a la torre de vori té a veure amb la mena de lector per a qui escrius, més que amb el fet de promocionar-te o donar-te a conèixer pel Facebook. Pot haver-hi un poeta de tall popular que no es prodigui gaire socialment i un poeta críptic i hiperculte que piuli compulsivament. Són extrems, però podria passar…

– Perquè, com definiria Soliloqui del gos?

– Sembla que tothom està d’acord que, per començar, és un llibre estrany. Amb el Soliloqui del gos exploro dues fronteres. D’una banda una frontera entre gèneres literaris (entre la prosa i la poesia, entre la poesia i la ficció), i una frontera o límit entre la condició humana i l’animal. Pel que fa al primer punt, el llibre conté prosa, poesia i prosa poètica, però no barrejades a l’atzar. De fet, sense que es pugui parlar d’una relació jeràrquica, d’una subordinació d’un gènere a l’altre, hi ha un marc de ficció que acull una diversitat de procediments formals i alhora una diversitat de veus. Entre aquestes destaca la veu d’un inspector de policia, un home que veiem buscant desapareguts i amors perduts, mentre fa un intent de convertir-se en poeta, potser amb versos i rimes rudimentaris. Així, el llibre es mostra com un procés de treball, un work in progress amb pentimentos i algun curtcircuit argumental. Per tant, el llibre seria un projecte inacabat, com aquells esclaus de Miquel Àngel en què la forma pugna per alliberar-se del magma de la matèria. Els desapareguts que busca l’inspector no sabem si són persones o gossos, i aquí trobem l’altra zona de frontera. Deia, gossos, però també gosses, perquè de fet la Nina, la veu de la tercera part del llibre, és el personatge més ambigu: és dona i gossa simultàniament. Suggereixo que el poeta disfressat de gos potser és algú que enyora el saber animal que el llenguatge –segons com– ens dificulta. Els versos “Sóc la bala i el trajecte, / sóc la boca i la ferida” podrien ser una clau interpretativa del llibre.

– Curiosament el llibre comença amb una cita de William Carlos Williams, que en la darrera pel·lícula de Jim Jarmusch és el poeta de capçalera d’un conductor d’autobusos anomenat Paterson que viu al poble del mateix nom, i que, com el seu inspector de poesia dins Soliloqui del gos, sempre que pot escriu versos també molt rudimentaris però que per a ell són una forma de vida. La poesia és una manera de fugir de la misèria d’unes existències mediocres?

– He vist la pel·lícula i em va semblar molt interessant, a part de deliciosa. Tu creus que el conductor poeta escriu per fugir de la mediocritat? A mi més aviat em va fer l’efecte que escriu per donar dignitat a aquella seva vida suburbial. Encara que la seva poesia sigui rudimentària li entrena la mirada per copsar l’extraordinari en la vida quotidiana. Per exemple, l’anormal preponderància de bessons al seu voltant…

– Jo no crec que escriure poesia vulgui dir fugir de la mediocritat però sí que crec que la poesia requereix un exercici per fugir de la mediocritat. De fet, Jarmusch ens mostra aquestes situacions “extraordinàries” com vostè diu. No és la poesia una forma de veure la vida extraordinària que ens envolta?

– Sí! És més: allò extraordinari és a mig camí entre la vida i els ulls que la contemplen o la recreen. La poesia no retrata la vida (extraordinària) sinó que en ella mateixa és vida extraordinària, i per tant contribueix a fer que la vida (ordinària) sigui extraordinària.

– I aquest tipus de poesia, com a més experiencial, no pot arribar a ser perjudicial? No pot fer pensar que la poesia és més fàcil del que en realitat és?

– Potser pot ser perjudicial per als lectors, però no per a qui aspira a trobar coses valuoses escrivint. Fixa’t que el conductor de Paterson no té cap ambició de ser publicat. El meu inspector, tampoc. Deia Carles Hac Mor que tots som poetes. Ho creia de debò, no ho deia per dir. Això no és un problema si saps quin és el lloc que ocupes i no trobes un editor sense escrúpols que faci passar bou per bèstia grossa. El meu fill petit està fascinat pels freestylers. M’he de preocupar? No, perquè als dotze anys és capaç d’entendre que una cosa és l’atracció per la rima i aquest món de mascles macarres i una altra un text bo.

– I com caracteritzaria la seva poesia?

– “La seva poesia” sembla remetre a una entitat que no sé si existeix; en tot cas s’està fent, i s’ha anat fent d’una manera tan intermitent i alhora tan dilatada en el temps que fa de mal dir. Tinc diversos registres, o m’ho sembla. I no sé si això és bo o dolent. No sé si vol dir que estic fent provatures, que encara m’estic buscant. Per exemple, el resultat d’aquest llibre pres en global té un punt irreverent i poca-solta, però no ha estat res deliberat. No sempre escric així. Al Marc Romera li va fer l’efecte que el Soliloqui era antilíric, i té raó en la mesura que de vegades hi utilitzo un llenguatge groller, però a mi certa lletjor que he intentat retratar em sembla bella, no sé si per efecte de la mirada, que és nostàlgica.

– Ara que diu el mot “groller”, comentar que estic rellegint Ulisses de Joyce i certament és “groller”. De fet, Max Besora ha tornat a instaurar el concepte conegut com a “astracanada” com a gènere literari. La poesia pot néixer també de l’astracanada? I amb això no vull dir que el seu Soliloqui del gos sigui una astracanada però sí que es pren les seves llibertats, i vivim en un món en què sembla que tothom perd llibertats i viu amb por…

– La poesia podria néixer de l’astracanada, però potser si s’hi quedés seria limitada, no? Com a gènere teatral l’astracanada persegueix sobretot fer riure, que no és el que jo buscava. Tens raó que el Soliloqui se serveix de la grolleria, però com una manera de revelar el malestar d’aquestes veus que hi parlen. En el fons la grolleria és una cuirassa d’algú que se sap vulnerable.

– Pensa, com Albert Roig, que el poeta és un gos i d’aquí el títol i els seus poemes?

– Tot i que quan vaig escriure el poema que dóna títol al llibre no tenia l’Albert Roig al cap, ni altres escriptors que han adoptat el punt de vista del gos, podria jurar que sí. Però la resposta, ¿vol dir res sense preguntar a continuació qui és l’amo al qual el poeta deu la fidelitat? Hi ha poetes que són la veu de l’amo, i poetes oraculars. Jo parlo des de sota, intentant que l’udol cobri una mica de sentit.

– Quins poetes creu que són la veu de l’amo i quins creu que són poetes oraculars, per exemple?

– No em facis ser dolenta! Poetes oraculars serien Salvador Espriu i Lluís Solà, per exemple.

– Ens podria explicar alguns autors seus de referència?

– No sé per on començar. Si em permets eludir una llista de poetes (que passaria pel que vaig llegir durant anys de formació, el 27, Gil de Biedma i companyia, Ángel González, sé que no sóc gaire original), em sento molt identificada amb l’esperit de Patrick Modiano, aquest solitari que busca per una ciutat –que és un miratge del passat– una bretxa en el temps per esmunyir-se fins a un lloc on certs records, certs traumes infantils, continuen vivint eternament. El seu sentiment d’impostura, de manca de legitimitat, el puc entendre molt bé. Crec que és un autor que aquí es té per banal; la seva construcció del relat no ho és en absolut. Un pot llegir molt, però l’enlluernament de les primeres lectures és irrepetible més tard. Un autor que m’ha marcat de jove és Cesare Pavese. El meu pare va morir quan jo tenia cinc anys, a la mateixa edat en què Pavese es va suïcidar. A l’adolescència, vaig començar a llegir tots els llibres que el meu pare havia deixat; tenia tot Pavese, la poesia del qual ell havia intentat traduir com a aficionat. Apoderant-me de la seva biblioteca jo intentava reviure el meu pare. Tots els seus llibres, i em refereixo també a l’objecte físic, m’han marcat especialment.

– Això és molt colpidor, i molt bèstia…

– Si no creus que és inadequat, ho podem incloure a l’entrevista.

– No em sembla gens inadequat, és quelcom que forma part de la persona i diria que també de l’autora… Després d’aquest detall, que no és banal perquè segueix bastint ponts entre la vida i la poesia, en llengua catalana, quins són els seus autors referents?

– Gent molt diferent. Des de la Marçal al món críptic i oníric de Baixauli. Des de la sobrietat de Lluís Solà a la profusió barroca de Pere Gimferrer. Per raons diferents m’han enlluernat. Ho recordo tot de les circumstàncies en què vaig llegir Mascarada. Era estiu. Al costat d’una parra plena de raïm vaig entendre que la poesia creava mons autònoms que sense la paraula no existirien.

– I no ha escrit mai narrativa, encara que sigui com a exercici? Ana Blandiana diu que escriu textos no només poètics per “expandir el regne de la poesia”…

– Sí, tinc alguns contes escampats pel món, un llibre de contes com a negra, i sóc autora de mitja novel·la rosa. (Riu.) La vaig escriure per encàrrec, és clar, per a una editora clarivident que volia fer producció d’aquest gènere en català. Va ser divertit, tot i que el projecte va fracassar abans d’arrencar… Seriosament, ara que parles d’exercici, crec que tot veritable poeta hauria de saber dominar la prosa. I no sempre passa…

– Ben dit! Coincideixo també en aquest punt… I per què ha volgut publicar a LaBreu?

– Un dia, llegint una entrevista que li feien a l’admirat Francesc Garriga, que deia que li agradaria ser un gos, vaig tenir la intuïció que als de LaBreu els podria agradar el meu llibre. Qui no vol publicar a LaBreu? Són editors amb criteri, i alhora poden permetre’s el luxe d’arriscar-se, que és dir molt en l’actual panorama editorial, en què els grans grups treballen més encotillats. Aquesta combinació ha donat els seus fruits.

– Què tal l’experiència de tornar a treure poesia a la llum pública a través d’aquest nou llibre?

– Molt bé. Em provoca un gran vertigen. He de lluitar contra l’actitud de la nena que s’amaga després de fer una malifeta. He de lluitar contra les ganes de fugir corrents, quedar-me a escoltar els que em llegeixen, tant si el que tenen a dir-me és afalagador com si no.

– Ha rebut respostes després de la publicació del llibre? Ho dic perquè a vegades sembla que vivim en una mena d’anonimat col·lectiu…

– Anonimat col·lectiu, que bo! El protagonista d’un dels últims llibres que he traduït, La biblioteca dels llibres rebutjats, de David Foenkinos, diu que molt pitjor que no haver publicat mai és aconseguir publicar i que no passi absolutament res. En el meu cas, va sortir un article favorable de David Castillo, i ara aquesta entrevista, que t’agraeixo molt. L’opinió dels lectors només la coneixes si els tens a la vora, o indirectament si el llibre es ven, però encara és d’hora…

– I quins projectes té ara entre mans?

– Vaig fent créixer a poc a poc un altre poemari. I tinc contes començats, però sóc molt lenta.Jaume C.Pons Alorda, NacióDigital (06.06.17)

http://www.naciodigital.cat/noticia/132468/merce/ubach/poesia/absolut

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter