Estem de celebració: trenta anys del Ludwig de Vintró, Jordi Vintró a LaLectora (29.06.21)

l 1992 es publicava a Columna el poemari Ludwig de Jordi Vintró. Uns mesos després el propi Vintró, a l’igual que el «Comment j’ai écrit certains de mes livres» del seu admirat Raymond Roussel, desxifrava a Reduccions alguns dels seus enigmes, que més tard Màrius Serra inclouria a la bíblia catalana Verbàlia.1  Li resta valor a un edifici amostrar els plànols? Creiem que no. El propi Vintró enriquix La bassa de les oques amb les seues notes a internet2 i, a més, sempre s’ha dit —«Amunt, és cosa certa»— que quan més sucre més dolç. Ludwig és un llibre misteriós des de la cita inicial en grec sobre Antígona. Creiem que encara s’hi poden trobar nous jocs: als acròstics (final i inicial) del text «Falsa interpretació» llegim aquesta dedicatòria: «a Ana i Òscar»; al «Sis didals» (no eren cinc, un per dit?) Sansho descobrix, com un Sancho quixotesc, que és falsa l’Insula Barataria; també podem unir així les rimes finals del text «Tankes de Paris»: «a l’ull, ardit, teler», «ullal, ardit, teler», «ullar dit al teler» etc.; en fi, potser ens ho inventem, però almenys si non è vero, è ben errato.

Vintró és un poeta zigzaguer. Si Lluís Urpinell assenyala lúcidament al pròleg a Cançons per a en Jaume (1985) que Vintró no seguix «patrons mètrics clàssics» perquè seguix ritmes altres,3 Vintró al següent poemari, en aquest Ludwig, treballa excel·lentment el sonet a la secció final anomenada «Castells». Al cripticisme i travament de Ludwig li seguix un llibre harmònic com Insuficiència mitral (Lumen, 1992). A un títol fragmentari, de textos breus, «sota mínims» com Cartes de sotamà (2006, Labreu), li seguix una enciclopèdica comèdia humana esperpèntica a La bassa de les oques (2010, Labreu), una de les obres poeticonarratives més divertides i entremaliades de la poesia catalana recent, junt amb El furgatori de Josep Pedrals. Després d’un epistolari a dues mans com Poesia Laica (2015, Labreu, amb Aleix Cort) Vintró escriu la brillantíssima interpretació d’Obtenir l’auster albó de Sebastià Bonet (2019, Labreu). Què estarà tramant ara, Vintró?

Ludwig és una mostra «d’aspra i imprescindible | literatura», com resa la fi del poema «Jo no». És aspra primer pel que fa a la sintaxi, gairebé sempre travada i en algun cas puntual fins i tot cacofònica. I en segon lloc és aspra pel seu missatge sovint obscur i en clau, ambigu, que esdevé una mina per a la interpretació lectora; llegim al text «Ofrena»: «Entenebreu untures verinoses». Com desxifrem poemes de tan bona literatura com «Ultramar», «Corpus», «Vincles», «Reconeixença» i sobretot el barroquíssim «Astres»? Ludwig és un repte per a la crítica, que pot caure fàcilment, parafrasejant fragments del llibre, en una «Falsa interpretació» i/o esdevindre víctima d’«una amarga pamipipada grossa». Com resa el text «Hàbits perversos», cal aspirar a més d’una «sola lectura», i «a no prendre sinó el nord | pel nord».

Vintró és un autor transgènere partidari del «Joc, tot» com diu el text «Aniversari» de Ludwig. Vintró és informàtic, músic, traductor, poeta, narrador, però també dibuixant diletant i volgudament naïf (com podeu comprovar amb una aura de misteri a Cançons per a en Jaume i més recentment a La bassa de les oques). La seua passió musical, eixa «poesia, violes» amb què acaba el text «Aniversari», s’explicita al text «Modulació»; però tot Ludwig està sembrat de verbs musicals com «bastonegi» i «toquerejat» i de treballs sinestèsics (destaquem el del text «Després»). Els poetes-pianistes tendixen a la fuga vertical (pensem en Màrius Torres o en la nostra coetània Silvie Rothkovic), fet que, potser equivocadament, ens mena a l’espiritualitat. És Vintró hom espiritual? Els poemes simètrics «Vora el pou» i «Vora el foc» acaben, respectivament, amb la terra i el cervell volant; en aquest darrer cas cal relacionar-ho, és clar, amb el tema de la bogeria, isòtop de Ludwig. La música cal relacionar-la també i sobretot amb el joc. Veieu el divertit inici de «Vora el foc»: «Després de casa posa-hi violí»; i a continuació inventa un llit-orgue: «que, pel contrast de la festa, | ressonin més les bigues, coixins, besades». Rítmicament, trobem l’embarbussament del poema inicial «Pa d’ordi»:

Si bado la boca és per fer un badall,
i l’aire ve a esventar, lladre, llevats.

Cal assenyalar l’al·literació a versos com «vida al fogó, i et fas, a la fi» i «Amb molles i cordills l’ocell pren vida», el quequeig de «Singlot» o la fi monorimada dels microversos de «Diorama». Podem dir que Vintró és un mestre del ritme i de la sintaxi, valga la redundància. Cal destacar la seua carència per l’estructura trimembre en l’enumeració; un exemple d’«Epitalami»:

Si res és art, art és saber abatre
mars arrissats amb rems, amb aire, amb brisa.
[…] I, arrecerats en un rebost, intactes,
somnis amb mans, i braços, i somriures.

En les seues mans, per dir-ho amb una metonímia netament vintroniana, dos versos poden esdevenir cacofònics de llegir i alhora, i al contrari, poden ser fluides tant una estrofa d’11 versos (com la del magnífic text metapoètic «Alexandre») com fins i tot una sola oració-llibre com Insuficiència mistral. La composició de Ludwig també és musical, com ja explicava Lluís Urpinell al pròleg a Cançons per a en Jaume, però com som llecs en la matèria millor callem.4

Vintró començà publicant com a narrador. I creiem que continua sent-ho, com demostren alguns fabliaux de La bassa de les oques. Pel que fa a la descripció a Ludwig destaca el poema «Diorama».5 Trobem molts microcontes, la majoria misteriosos. Què li passa a la fi al protagonista de «Dessagnat» després de l’accident inicial? És un accident? Quin secret amaga eixa persona descrita tan al detall a «A cop segur» que a la fi trobem fins i tot la creueta d’una càmera fotogràfica? És un d’eixos dobles que tan bé treballa el barceloní?6 També s’insinua una història a «Balada del piròman», que, a l’igual que «A cop segur», acaba amb el primeríssim pla d’un ull. La «Balada del piròman» potser és un trassumpte de la història de Dido; hi apareix en paromàsia un subtil «Volen volves». Al jogarrí «Singlot i sobretot al poema narratiu «Tennis» retrobem eixos monòlegs que en forma de conte publicà a Els Marges.7 Vintró torna «sobre l’infant que fores» a l’amor paternofilial de Cançons per a en Jaume; si allí dedicava el llibre al seu fill Jaume, a Ludwig li toca el torn al seu fill Lluís; destaquem el delicat text «Primera excepció». Vintró juga amb les frases fetes i també amb els contes tradicionals com a «Molles de pa».

Vintró alterna des de Ludwig l’abstracció amb la fascinació, potser a la Ponge, per les cosetes, dicotomia que resumix molt bé el títol de la segona part del Ludwig, anomenada «Selva manual»; potser aquesta atracció no és més que un reflex del «tot l’univers estrafet però íntim» com diu al poema «Vora el cel». Vintró tal vegada opina com el seu jo líric del text «La nosa sota els cabells»:

Ara ve quan m’esforço
tant com puc a retirar a les golfes
els plats, les forquilles, les olles,
tot el que m’interessa.

Cal destacar la força metonímica de les mans i els ulls vintronianas, i en general la importància dels detalls i els primeríssims plans. En llibres posteriors a Ludwig Vintró s’interessarà també pel menjar, sobretot pel pa. Entre els primers plans tenim el borrissol a la cara d’eixa mena del «Dormeur du val» de Rimbaud a «Gamma de verds». El text «Himnes» acaba bellament amb una antidescriptio puellae propera al bell cadàver barroc: «aquelles vetes roges dels pòmuls, | aquella puresa empedreïda» I, com a últim exemple, Vintró dissecciona l’aranya potser nietzschiana i metapoètica al bell poema «Entre parèntesis».

És la reflexió metapoètica i metamusical —valga la redundància— un dels grans temes vintronians, un dels que millor treballa. Posem com a exemple la fi del sonet «Oripells», potser el més brossià del llibre:

Preparem l’argument i l’espasí
que vénen justes més que mai sonades,
on l’art, la ment, la veu, tu i jo i un bri
de sort farem la part de les onades.

Cal destacar en Ludwig la importància del teatrí, de l’atrezzo i les «figures» però també de la natura. El postsimbolisme amara el jardí al bonic poema «Després», la muntanya a «Sense figura» (text dedicat a Salvador Espriu), el solitari tell a «Vora el pou», i sobretot el bosc. Aquest esdevé baudelerianament simbòlic al poema «Alexandre». Res no és el que sembla en la poesia vintroniana i el bosc tampoc: al text «Troballa», entre els objectes dessituats del bosc, les «santes, angèliques» són més perilloses que els «dimonis» i les «bruixes»; al bell poema «Desert viu» gràcies a un tràveling descendent vertical descobrim com els «conceptes clars», potser carnerians (hi llegim un «pinyó tan saborós»), són succeïts per un sotabosc fosc i perillós. Hi ha una tendència vintroniana en Ludwig a acabar els textos de manera negativa; per exemple a poemes com «Vida difícil», «Jo no», «Sis didals» i el darrer poema del llibre, el bell «El llac», que conclou així: «Aleshores, com sento | el desesper i la humitat difusa: | com van pujant, lentament, per les cames».

Després de Ludwig, com ha dit Jordi Marrugat, Vintró incrementarà el seu treball lúdic.8 A Ludwig també en trobem mostres, és clar. Per exemple l’humor casolà del pseudosonet «Poesia amb galetes»; i la provocació a la crítica del poema «Cor tou», que comença com un homenatge al poema de les vocals de Rimbaud. Aquesta actitud contestatària també apareix al breu poema «Bravata», que reproduïm:

Mira, un punt geomètric. Ara, encerta’l
amb una agulla de corbata roma.

Potser l’exemple antilíric més clar siga «Vida difícil», text on deconstruïx el postsimbolisme: a partir de la fórmula feèrica «era no |o era»9 comença amb un homenatge al famós passatge del cor |pluja de Verlaine i passa per la lluna pierrotiana de Laforgue fins arribar a l’anticatàrtic final següent: «O no era res d’això: era una carabassa, | quatre faves per sopar | i una ràdio insistent». Aquest veïnat queferós i sorollós és un motiu recurrent en l’obra de Vintró.

Per acabar, podem afirmar que Ludwig és un llibre alhora clàssic i oulipià, postsimbolista i avantguardista, líric i narratiu, seriós i lúdic. Un llibre vintronià, és a dir, inclassificable. Mentre alguna editorial s’anima a publicar l’obra del Vintró del s.xx, podeu cercar a Labreu la seua obra d’aquest nostre segle xxi. En xalareu. No sabem què estarà tramant Vintró en aquest moments, si creació o creació-traducció.10 No sabem què ens presentarà Vintró en el futur, però de segur que ens sorprendrà, que ens «embolicarà la troca», com provocadorament acaba el poema «La nosa sota els cabells» de Ludwig. Enguany, 2021, celebrem també els 25 anys de la publicació d’Insuficència mitral de Vintró, títol del qual ens ocuparem un altre dia també a La Lectora. 25 anys ja. Molta broma.

  1. Jordi Vintró: «Ludwig i la literatura potencial», Reduccions, núm. 57, març 1993, p. 57-63. Per a més informació sobre Vintró vos remetem a les Traces electròniques de la UAB. ↩
  2. Aquí ↩
  3. Veieu la fi del «Pròleg» d’Urpinell (p. 9) de Cançons per a en Jaume, on desmunta de la mà de T. S. Eliot el vers blanc i cita Schönberg i Beethoven. ↩
  4. Veieu nota 3. Només podem assenyalar de l’estructura musical de Ludwig l’obertura de cada part amb apariats decasil·làbics o el fet d’alternar poemes monoestròfics llargs i densos amb textos breus. Per exemple, trobem un «Que de pressa» —curt poema-llistat geogràfic— darrere d’una «Filípica» —text on en tres quartets demostra un domini perfecte de l’hipèrbaton i del to clàssic. ↩
  5.  Vintró és un gran descriptor, com ho demostrarà posteriorment a Cartes de sotamà en poemes com «El cortesà» i sobretot la relectura d’un famós conte d’Andersen a «Home nu». Els bons exemples descriptius a La bassa de les oques són nombrosíssims; vos remetem com a mostra al capítol 42 anomenat «Marinada truncada». ↩
  6.  El tema del doble serà tractat per Vintró de nou a Cartes de sotamà en textos com  «La visita» i aquest «Joc amagat», d’inici baudelairià, que reproduïm: «Mira’m, hipòcrita als ulls, i digues | si els ulls que et miren veuen altra cosa | que uns ulls on es reflecteix, impúdica, | la més hipòcrita de les mirades». ↩
  7. Jordi Vintró: «La doble cabuda d’Annamaria U», Els Marges, núm. 47, 1992, p. 63-70. I «Confessió General», Els Marges, núm. 61, 1998, p. 31-40. I també el recull de narracions i antinarracions d’Eugeni i altres (Edicions dels dies, 1986), amb pròleg de Sebastià Bonet; quina meravella el text «Sota l’escrivania»! ↩
  8. Jordi Marrugat en parla a la p. 237 del seu fonamental Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (PAM, 2013). ↩
  9. El poema-endevinalla és treballat també per Vintró al poema VIII de Cançons per a en Jaume; veieu com, a l’igual que a «Vida difícil» de Ludwig, hi empra la «O» en posició anafòrica inicial d’estrofa. ↩
  10. Llegiu dos obres magistrals de Vintró: l’autotraducció al castellà d’Insuficència mitral (inclosa a l’edició de Columna) i, del francés al català, Les noves impressions d’Àfrica de Roussel (Labreu). ↩

Pere Císcar, La Lectora (29.06.21)

https://lalectora.cat/2021/06/29/estem-de-celebracio-trenta-anys-del-ludwig-de-vintro/

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter