LA VISTA ALS DITS de Joan Todó a Núvol (04.06.21)

La vista als dits

Un altre esdeveniment poètic que no podia passar desapercebut és la publicació de La vista als dits (LaBreu, 2021), de Joan Todó, on l’autor de la Sènia ha recollit tota la seva poesia escrita fins als quaranta anys. Vindria a ser un gest equivalent al que va fer Albert Roig quan va publicar Córrer la taronja o Narcís Comadira La llibertat i el terror. La diferència és que molts no sabíem que Todó havia escrit tanta poesia, perquè en aquest volum hi trobareu, a banda dels seus dos primers llibres ja publicats, Los fòssils al ras (2007) i El fàstic que us cega (2011), dos reculls més fins ara inèdits. El primer és La vista als dits, un recull de poesia eròtica. Si Roig és un home d’olors, Todó es lliura al tacte en descriure l’experiència amorosa, que és molt privada, perquè hi exposa la relació amb la seva dona. Al darrer bloc del volum hi ha aplegat sota el títol Cartes mortes poemes escrits entre 2002 i 2015, per tant abans, durant i després dels llibres que ja havia publicat. De la gran quantitat de versos que ha anat escrivint i publicant de manera dispersa en algunes revistes com Paper de vidre al llarg de tots aquesta anys, n’ha fet una tria a Cartes mortes. Hi trobareu un homenatge a Francesc Garriga, un referent pels poetes de l’escuderia de LaBreu, però haureu d’estar atents per detectar-lo, perquè el nom del mestre no hi és citat. Todó m’explica que després d’escriure El fàstic que us cega, es va adonar que hauria pogut fer deu llibres iguals, però es va adonar que no tenia sentit anar encadenant reculls cada dos anys sense solta. Ho va veure molt clar en llegir una carta força crítica que Raül Garrigasait li va escriure després de llegir l’original d’El fàstic que us cega i que Todó va decidir publicar com a epíleg d’aquell mateix llibre. Garrigasait qualificava aquell recull de “gran experiència de llenguatge”, però li retreia que no s’acabava de sostreure al problema de la poesia catalana contemporània, que és molt autorerenecial i corre el perill de convertir-se en una cosa inútil, que no arriba a fer veritable companyia al lector. Set anys més tard, Todó respon a la carta el dia que compleix quaranta anys. I hi reconeix que la gent del seu poble, gent propera amb qui ha celebrat Nadals i castanyades, no sap què fer-ne de la seva poesia. “Gairebé gosaria dir que aquest llibre (La vista als dits) és un clam de vençut. Però d’alguna manera també és una reincidència en tot allò que denunciaves”, diu en aquesta resposta pública a Garrigasait perquè tothom ho pugui sentir. El debat que obre Todó no és banal, i penso que pot ser higiènic, una invitació a esbandir molts versos inútils riu avall.

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter