L’ESFERA INSOMNE de Màrius Sampere al Núvol (17.11.15)

Màrius Sampere. El mestre insomne

Màrius Sampere retorna amb força amb un nou poemari sota el braç: L’esfera insomne (LaBreu Edicions) és la darrera i sorprenent obra d’un mestre sense pèls a la llengua que combat a través de les paraules.

Màrius Sampere a l'Horiginal

 

“Espereu, tot allò que no parla de mi no existeix. / D’ara endavant el món serà molt més cert/ i la paraula, afirmació.” Màrius Sampere és un el grans, una de les veus més desacomplexades i més contundents de la poesia catalana actual. Punyent, directe i amb un rerefons metafísic imponent, torna, si és que se n’havia anat, per deixar-nos, altra vegada, bocabadats.

Descriure, desxifrar, l’obra de Màrius Sampere no és fàcil. No ho és per a la Mireia Vidal-Conte, prologuista de L’esfera insomne, el darrer poemari del poeta, ni per a una servidora. Tot i això, les ganes d’intentar-ho, esperonades per cada vers, són més fortes.

L’esfera insomne, publicada per LaBreu Edicions, és el nou repte de Màrius Sampere: un nou artefacte que, malgrat els evidents i inevitables ressons propis, sorprèn per la seva clarividència enigmàtica, per la seva sòbria tendresa, per la seva lògica reveladora. La seva veu retruny implacable, i de manera literal, gràcies al CD que acompanya el llibre.

El poeta, una vegada més, no ens vol adormits i exigeix obrir els ulls i ser còmplices tant dels paisatges bondadosos com de les autèntiques malvestats que amaren aquest món esfèric, que roda com un condemnat. El que podria semblar una tortura, però, acaba sent tot un plaer: el de perseguir els enigmes que suren, com nosaltres (“Surem. Surem i prou”); el plaer de no poder-los atènyer o, dit d’un altra manera, el de sentir sense necessitat de comprendre, com bé apunta Victor Obiols en una ressenya publicada a l’Ara; la satisfacció d‘anar encara més enllà dels límits bo i sabent que no són insondables o la de titllar el sol de “grandíssim fill de puta” al mateix temps que es demana “permís per no morir”; el simple plaer de jugar, el simple plaer de viure.

La incertesa, el dubte, retornen, incansables, en cada un dels poemes (“És l’hora, doncs, del déu desmanegat”). En lloc de foragitar-los, el poeta els encalça a fi d’extreure’n el màxim profit, “Car la realitat consisteix en l’anticipació de la cosa creada,/ en l’ombra que ens avança, en l’assaig general,/ en l’esfera insomne, que s’engruna/amb el contacte d’un àcid fortuït”. I amb els enigmes arriben les paradoxes, l’acceptació de “la vida/ i la mort com a mesures/ superiors”, el manteniment intacte de l’esperit rebel capaç de relacionar pensaments aparentment incongruents amb la força de la paraula que resisteix l’embat del silenci de l’Absolut.

L’esfera insomne no només constitueix tot un manual de saviesa quotidiana, en tots i cadascun dels seus àmbits, sinó que els seus dominis abracen i il·luminen les trifulgues de tot un Univers ignot i desitjat on les probabilitats més agosarades asseguren que tot romandrà insomne, per un únic motiu: “L’aventura de l’heroi no té fi”.

Mar Fontana, El Núvol (17.11.15)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter