“Literatura de línia clara”. Lluís Llort ressenya «El talent», de Jordi Nopca [El Punt Avui]

En pocs mesos s’han estrenat tres autors, com a mínim, amb obres ben escrites, sorprenents, fresques, intel·lectuals, divertides i amb una història d’amor en un món peculiar. Tres joves que es nota que han llegit molt abans de decidir-se a escriure. Fa pocs mesos va ser Marià Veloy amb Königsberg, una magnífica novel·la que beu de la filosofia clàssica i de la modernitat, amb moments hilarants i plena de cultismes, a la qual hi entres amb precaució, et deixes endur per un desconcert polimòrfic i en surts plenament satisfet. Fa poques setmanes, Marina Espasa va presentar La dona que es va perdre, obra ben travada i més continguda que la de Veloy (tot i que també imaginativa) i en què crea una societat paral·lela que funciona de mirall de la societat actual. I el tercer és Jordi Nopca, amb El talent.

El talent és una obra moderadament arriscada, fàcil de llegir, divertida i plena de referents culturals, sobretot literaris. Nopca ens ofereix les peripècies de Marco Casanova (ell ens narra la novel·la en primera persona) i Júlia Nonell, una parella de petitburgesos de 25 anys que volen engegar el projecte d’Edicions del Cocodril per fer-se rics i arreglar la cuina. La trama comença l’11 d’octubre i acaba el 17 d’octubre del 2008 (pròleg i epíleg), a més de quatre capítols dividits en fragments en general breus. La parella, per assegurar-se l’èxit, roba al berlinès Johann Wolfhart un giny complicat d’utilitzar, un prototip que serveix per detectar el talent literari entre la població anònima. Viatgen a Lisboa amb la petita màquina (una mena de corona que va connectada a un aparell tipus i-Pod i al cervell de qui en fa ús) per buscar per la ciutat. I així, sense gaire preàmbul, comencen unes aventures plenes d’acció en què seran constantment assetjats per sicaris pagats per les editorials més importants que volen aconseguir el cercatalents. Després d’un cap de setmana esgotador que ocupa més de mitja novel·la, un vol accidentat els deixa a prop de Cotlliure i d’allà tornen a Barcelona.

L’estil de Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és net i precís, com un còmic de línia clara. Construeix una paròdia del gènere d’espies carregada de referents i situacions en alguns moments d’un surrealisme hilarant i gens démodé. Aristòtil, que apareix de convidat, la defineix com “una comèdia esbojarrada” amb “diàlegs extravagants”. Hi ha sicaris que consumeixen best sellers i que en volen escriure, altres amb fundes de violí i ulleres de sol, taxistes omnipresents amants de dones pies encarregades d’una pensió, vigilants de museus de futbol, fantasmes ansiosos de venjança i copilots d’avió de Sabadell.

Com tot el que vol escapar del tedi, cal acceptar el joc que proposa l’autor per passar-ho realment bé. Els referents apareixen quan al narrador li ve de gust, que és sovint, perquè l’obra no busca la versemblança, és espontània però amb un argument ordenat. I quins referents? Musicals, de cinema, de còmics i desenes i desenes de literaris. L’ànima de Boris Vian és ben present, però també hi treuen el nas Llull, Pessoa, Foix, Adorno, Proust, Jelinek, Monzó, Ibsen, Pla, Tolstoi, Beauvoir, Baudelaire, Kipling, Papasseit, Bernhard…

Nopca utilitza tota mena de recursos, com ara la diversitat de llengües (apareixen expressions i frases en alemany, francès, anglès, italià, hawaià, moltes en portuguès i en llatí i, fins i tot, una pinzellada de romanès), adjectius no tòpics (“església molsuda”, “galtes frondoses”) i sinestèsics (“l’olor marronosa del cafè amb llet”), imatges surrealistes (Jean Baudrillard substituint Déu al firmament…), jocs metaliteraris gairebé constants i molt d’humor fresc, entre altres armes creatives. En general en fa ús, però poc abús. Només li abaixaria unes dècimes la bona nota general una certa reiteració de la trama a partir de dos terços de la novel·la, tot i que Nopca no afluixa el ritme narratiu. L’edició de Labreu, per cert, en un format petit, és molt agradable de llegir.

A més de l’acció paròdica i de la crítica de tot d’àmbits literaris, apareixen la religió i el sexe, mostrats de manera més explícita la primera i més insistent el segon. Júlia, segura i decidida, no cau del tot bé, en canvi Marco, un tendre i insegur “tèrmit sentimental” que sempre té gana (i la contagia al lector) d’aliment gastronòmic, espiritual i sexual, resulta entranyable, com el primer Woody Allen. A més fa de camell per a artistes i galeristes, i és que El talent és un bon viatge en molts sentits.