Manel Ollé escriu a L’Avenç de setembre de “Conill de gàbia” d’Anna Ballbona

Llegir Conill de gàbia d’Anna Ballbona ( alabatre 37, LaBreu, 2012) és llegir com no havies llegit mai bans. Algú dirà: ¿on és la novetat, si d’una manera o d’una altra això és el que pasa o el que hauria de passar sempre que es tenen tractes amb la poesia? Doncs justament en el fet que aquest estranyament es converteix aquí en el punt de partida o potser en el centre del llibre. Lluny de la zona de confort de qualsevol lectura tèbia, lluny de qualsevol endormiscada sonsònia previsible, els poemes, les seccions del llibre i el conjunt del llibre tenen una manera tota peculiar i pròpia, intensa, excitant, el·líptica i enjogassada (que no “lúdica” ni banal), de fer sentit i de fer-te llegir, amb objectes i llocs propers i imprevistos (un pèsol que ressona en el pinyol que es veu al genoll de la radiografia del poema següent), amb un despullament que amaga, i també amb un bestiari i una galeria d’escriptors citats, esmentats o parafrasejats. El tot i les parts del llibre tenen una manera de bastir trossos de situacions, imatges i posicions que no es resolen: tot just es suggereixen, apunten o al·ludeixen als sentits que la lectura encalça i mai atrapa. No parlo de l’originalitat ni de l’inefable, sinó d’un enigma intermitent i fascinant que fa de la lectura el centre del relat i alhora en fa una al·legoria singular de com diem i de com la consciència i el llenguatge atrapa al vol el món: mai acabes de saber del tot que està passant, ni a quin joc juga el llibre. Però ho proves. Els poemes són escenaris portàtils que no il·lustren, ni narren ni descriuen: sempre en moviment, podem definir-los per via negativa quan drecen la bastida efímera de posicions verbals, morals o mentals, de posicions lectores o escriptores. Els decasíl·labs del llibre se m’afiguren les reixes disciplinades que subjecten dins l’espai del poema les ficcions i els sentits sempre esquius i fugissers, manyacs i joganers, que bateguen com el conill de gàbia que dón títol al llibre.

Manel Ollé , L’avenç, setembre 2013.