«Narrar els abismes interiors». Lluís Muntada parla extensament de «Vulcano», de Max Besora, per a la revista L’Avenç
És emocionant llegir crítiques com aquesta, que signa Lluís Muntada per la revista L’Avenç.
Narrar els abismes interiors
— Lluís Muntada —
Vulcano
Max Besora
LaBreu Edicions
2011, 106 pàgines
En virtut de les seves redundants condicions d’aïllament, l’illa s’ha convertit en un dels àmbits literaris predilectes per desplegar arguments que assagen algun tipus d’experiència humana extrema. De vegades, com en el cas de l’Atlàntida, l’illa és tot un continent submergit, expressió d’una història mítica, que per a Jacint Verdaguer serveix per forjar el símbol espiritual d’aquells pobles que, gràcies a la seva unió, superen la grandesa de la delmada Atlàntida. D’altres vegades, com a L’illa del tresor de Robert Louis Stevenson, l’illa és un àmbit apte per celebrar-hi l’amistat, l’ètica, la set de riqueses, la violència, la lleialtat, l’individualisme i el sentit de grup. Un illot i el seu far abandonat, com bé es demostra a la novel·la Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera, constitueixen el capoll adequat perquè un home iniciï la seva peculiar metamorfosi en l’intent de modelar la vida a través d’una soledat absoluta que exalta l’art com a principi de perdurabilitat. A El senyor de les mosques, novel·la de William Golding, una illa i el corresponent naufragi d’un grup d’escolars sense la tutela de cap adult, és l’espai isolat propici perquè es desplegui una distòpia sobre la naturalesa humana i els fonaments violents de la societat. Utopia és el nom de l’illa imaginària amb què Tomàs Moro projecta una reflexió al voltant d’una societat ideal, revers de la societat que ell va conèixer i que precisament era el desvelat objecte de crítica del seu llibre. L’esglai de Robinson Crusoe quan veu una petjada humana gravada sobre la sorra de l’illa en què ha naufragat, compendia les principals pors i esperances de la natura humana. Més recentment, Flàvia Company, a la novel·la L’illa de l’última veritat, elabora una trama en què la possibilitat d’una illa ―expressió que manllevem a l’obra homònima de Michel Houellebecq― es consolida com una oportunitat per esborrar el passat i la identitat personal d’un nàufrag. Max Besora (Barcelona, 1980), amb una economia verbal molt eficaç, ens retorna a una illa, una illa d’on ha fugit la població, on només un home ha volgut quedar-s’hi després de l’erupció del volcà que la corona. Evidentment els atributs materials de l’illa i el volcà es transformen en manifestacions espirituals de les erupcions de l’ànima d’aquest home.
En clau al·legòrica
Sant Pancraci del Paradís és el nom de l’illa on el protagonista de Vulcano, que narra en primera persona la pròpia singladura, inicia el seu particular descens a l’infern. Inversió del paradís de l’Edèn, Sant Pancraci del Paradís va despoblant-se a poc a poc davant de l’amenaça del volcà que, segons les previsions oficials, pot assolar l’illa. Les autoritats evacuen la població. El protagonista de la novel·la narra amb aplom aquesta desaparició gradual. En una dinàmica trepidant, el protagonista persuadeix en Joan i l’Alfons, els dos únics amics que té a l’illa, perquè també marxin de pressa i, així, desisteixin d’intentar convéncer-lo perquè fugi amb ells. Hi ha, en aquesta amistat, un detall revelador: des de la seva respectiva condició de sord i mut, en Joan i l’Alfons potser són amics del protagonista perquè en certa manera li anticipen el destí que ell ha decidit abraçar.
A l’illa, comença a senyorejar-hi la destrucció. Les boles de foc la bombardegen, els núvols de cendra i gas la cobreixen, el fum l’emmantella i fa que l’atmosfera sigui asfixiant. Escalfor, pols, carbonització, rius de lava cobrint els antics carrers, un tsunami que la inunda…, però cap símptoma de por en l’ànim del resistent. Només un petit gos abandonat durant l’èxode, ofereix contrast vital al món hermètic del protagonista de la novel·la, que es fusiona amb el volcà i que, a través d’una narració dosificada i alhora vertical, mostra la nuesa del seu jo, autoaclamant-se a la manera del Zaratustra de Nietzsche: “no hi ha cap altre heroi, ni mite, ni ídol a la teva vida més que tu mateix perquè tu ets l’únic membre real amb ple dret(…)”.
En aquest ambient apocalíptic el protagonista de Vulcano evoca la seva novel·la preferida: Sota el volcà, de Malcolm Lowry. I com Lowry, Max Besora incita a una lectura en clau al·legòrica, una lectura que propaga una dualitat realístico-simbòlica. El volcà és equiparable a una exaltació de l’esperit. La destrucció natural prodiga una acceleració del temps psicològic. Enmig de la degeneració afloren lluminosos intents de recerca d’un ble d’humanitat. El caos, la destrucció, la soledat, el desamor i la mort també poden ser reductes d’un jo insubornable, capaç de precipitar-se als abismes interiors. La devastació encomana serenor, exuberància i fins un punt de lirisme. A Sota el volcà, Lowry escriu: “Que semblants són els crits de l’amor i dels que moren”. Vulcano és una prova de la veracitat d’aquest emparentament entre amor i mort.
Un avantguardisme sota control
La novel·la manifesta un gran equilibri entre atributs dissímils. Els elements onírics i abstractes sempre es contrapunten amb un referent material. Les cadències del volcà assenyalen tots els cicles temporals de la novel·la i tots els compassos de la psicologia del protagonista. Les alternances entre el pla oníric i el pla real, sempre controlades i versemblants, possibiliten que el protagonista reconstrueixi la seva identitat tot confegint els records d’una antiga amant, i que, en paral·lel, eixampli les seves potències amoroses tot forjant ex nihilo, des del somni mateix, una nova dona, fantasmagòrica però al mateix temps del tot tangible. “De fet em sembla que estic mort”, (es) diu el protagonista, formulant una paradoxa que certifica aquesta alternança entre pla ideal i pla matèric.
Vulcano és una proposta estilística vigorosa i honesta, que, malgrat el risc i el goig inherents a tota voluntat d’avantguarda, en cap moment no estira més el braç que la màniga, ni s’adultera en el virtuosisme, ni s’autoconsumeix en un recorregut críptic, sinó que té molta cura d’harmonitzar forma i necessitats de l’argument. Per construir l’espai narratiu, Besora explota registres molt diversos: flashback, autoparodia, monòleg, somni, descripció documentalista… I en la lògica de reproduir uns interiors psicològics que s’emmirallen en un microcosmos natural, Besora violenta el llenguatge i les formes expressives. Fins al punt que aquest llibre bé podria insinuar algunes de les possibilitats d’una narració concebuda en clau digital. Des del punt de vista lingüístic Besora, autor fins ara inèdit en el camp de la prosa, recrea un llenguatge que subratlla el món hermètic i mental del protagonista, amb profusió de grafies ja adaptades a la idiosincràsia de la veu narradora: prô, debrîtat, persempre, perllò, putidea, noncara… També interpola expressions que violen tota normativa però que són del tot agraïdes per l’emoció lectora i del tot raonables des de les peculiaritats de la veu narradora: ulls dragàcils, catàbasi òptica, gestdecelles, desnorditzar la brúixola, giraexplotant, plaques teutòniques[sic?]… Però a més, Vulcano, en una erupció de transgressió tipogràfica i il·lustrativa, incorpora dibuixos, lletres cal·ligràfiques, pintades, una fórmula matemàtica, una plana i mitja on s’escriu reiteradament la mateixa paraula en majúscules (VULCANO), una tirallonga de paraules que comencen amb la lletra ce, un emótikon, un rectangle de color negre… Són suports visuals, sí. Però al mateix temps també són reforçants expressius i parts constituents de la mateixa matèria narrativa.
Vulcano és un molt bon llibre, que sorprèn per la seva eficàcia narrativa, per l’agosarada i sempre controlada veu d’un autor que aporta nous tons al repertori expressiu. Aquesta novel·la, que declara que “la nostra història està basada en la por i el plagi de la por”, ha estat editada per LaBreu. En l’actual context, LaBreu condensa moltes claus interpretatives del món de l’edició en català. I ho fa sota una lògica de contrastos que bé podria resumir-se en aquell proverbial principi de convertir la necessitat en virtut. Les modestes bases materials de l’editorial reforcen l’ambició de buscar literatura de qualitat i veus inèdites. Això no significa que sigui una editorial només voluntarista i només destinada a uns pocs lectors feliços, sinó que la seva voluntat manifesta és la d’incidir en l’ampli espectre del lector amb bon gust literari i de fer-ho amb un rigor del tot constatable. Tot i que els grans grups editorials també presenten títols i autors de qualitat, la funció que poden desplegar editorials com LaBreu, Club Editor, El cercle de Viena, o Edicions de 1984 entre d’altres, és primordial en termes de creativitat, continuïtat i renovació de la literatura catalana. Vulcano, de Max Besora, reforça aquesta conquesta tan vital.
