NOSALTRES, QUI de Mireia Calafell a Núvol (10.07.20)

Conjugar el nosaltres
Després de guanyar la Lletra d’Or amb ‘Tantes mudes’ l’any 2015, Mireia Calafell torna amb un nou poemari, on es pregunta qui som nosaltres

Des que va guanyar amb Tantes mudes la Lletra d’Or l’any 2015, Mireia Calafell no havia publicat cap poemari. L’espera ha valgut la pena. Ara m’ha arribat a les mans, de la mà de LaBreu, Nosaltres, qui, un recull que arrenca amb una citació del nostre estimat Jean-Luc Nancy, que diu: “Malgrat la dificultat de dir nosaltres, en el món d’avui ja només ens tenim a nosaltres”. Havent entès tots perfectament que després del coronavirus, la salvació individual ja no és possible si no es relliga amb la comunitat, ens queda la immensa tasca de redefinir aquesta primera persona del plural.

Mireia Calafell | © Laia Serch

Nosaltres, qui s’erigeix ja des del títol com una interrogació sense interrogant. A ‘Fundació’, poema amb què obre el recull, hi ha un qüestionament del ‘nosaltres’ europeu, un col·lectiu privilegiat que pot fer servir l’expressió ofegar-se en sentit al·legòric, mentre molts altres es neguen literalment al Mediterrani. Calafell reprèn el mite d’Europa, la filla d’Agènor, que va confondre pulcritud amb innocència quan va deixar que un brau blanc se li acostés, pensant que no prendria mal. Nosaltres hem confós Europa amb aquell brau blanc, i en nom de la civilització hem tolerat autèntiques barbàries. La primera part del recull, titulat ‘Vertical’, és un exercici de revisió d’una sèrie de mites que hem heretat acríticament, que formen part de la nostra tradició i que l’autora proposa rellegir en una altra clau. Així, el desig de Narcís no era tal vegada tan narcisista, sinó que en el reflex de l’aigua hi cabien totes les altres coses del voltant. La mirada que travessa aquest llibre ens proposa justament un exercici de lateralitat, de veure el que tenim al costat, i per tant de reconstruir des de l’horitzontalitat un ‘nosaltres’ que ens ha estat dictat per la tradició, les normes heretades, les consignes polítiques, les fams i misèries imposades pels poderosos.

Aquí els poemes de vers líric, cisellat i pulcre que ja trobàvem a Tantes mudes  s’alternen amb poemes més discursius, en què Calafell es deixa anar i té més marge per fer l’incís ideològic i pel matís psicològic. El poema que tanca la secció ‘Vertical’, ‘Cultius, conreus, cultura’, és paradigmàtic d’una nova via més performativa que l’autora explora de manera convincent. Calafell denuncia l’autosuficiència d’un patriarca, incapaç de veure que els seus mèrits haurien de ser col·lectius: “t’ho diu algú que et parla en un poema / i fa de la metàfora condemna, / i vol que la condemna tingui efectes”.

El poder de la paraula per crear noves realitats, per recosir la primera persona del plural, és invocat a la segona part del llibre, titulada ‘Horitzontal’. “Salvar-se o no depèn sovint d’un mal guió”, conclou en un altre poema. A ‘Comiat’, el simple gest de dir adéu pot ser devastador. La paraula també pot restituir un món perdut, i ser reparadora, com ens diu en un d’aquests poemes més discursius del llibre, ‘Trens’, que l’autora dedica als seus pares: “S’escriu des d’una casa abandonada / on un dia vas viure. S’escriu per tornar-hi”. I al poema No, que tanca el recull, la paraula té la força de prohibir, una prohibició admonitòria que acabarà alliberant noves energies en forma de resistència. Aquest nosaltres que es construeix horitzontalment és també esllavissada i moviment de terres que enterra coses velles i obre espais nous, ens diu al poema ‘Sí’: “Hi ha revolucions que són monosil·làbiques”.

Les revolucions es fan amb cossos, però si el ‘nosaltres’ és vulnerable és precisament perquè està exposat a la fragilitat del cos. A ‘Inapetència’, Calafell ens parla de la desconnexió amb el propi cos, que ens pesa com una carcassa. A ‘Sismologia’,  descriu molt bé el trasbals de la maternitat, del terratrèmol que suposa fer-se carn en un altre, una sacsejada del cos des del seu eix. A ‘Diagnòstic quàntic’, fa una reivindicació del tacte quan ens parla de la desintegració cognitiva d’una persona amb Alzheimer. La pèrdua d’un ésser estimat per demència és la dissolució d’un nosaltres, al qual ja només podem accedir, miraculosament, donant-nos les mans.

Bernat Puigtobella, Núvol (10.07.20)

https://www.nuvol.com/llibres/nosaltres-qui-111612?utm_source=social&utm_medium=share&utm_campaign=twitter

 

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter