NOSALTRES, QUI de Mireia Calafell llegit a La Lectora (27.10.20)

Si tot és una farsa, tu i jo som figurants?

Notes sobre Nosaltres, qui, de Mireia Calafell (Premi Mallorca Poesia 2019)

De tot això, en sortirà un cant coral o una nova forma d’objectivisme? O hem d’esperar un altre viratge dins el pensament poètic de Mireia Calafell?

La citació que encapçala l’article és la pregunta que es formulava Francesco Ardolino a la revista Caràcters1 tot just fa un any sobre el rumb que seguiria la poesia de Calafell. En aquest mateix article, Ardolino feia un repàs de la trajectòria de l’autora i observava com la veu poètica que havia anat desplegant al llarg de les seves obres passava d’un cert solipsisme, a un gest comunitari. En aquesta línia, subratllava que Poètiques del cos inaugurava un llenguatge dins la poesia catalana contemporània que barrejava la poesia filosòfica amb elements postmoderns i el llenguatge acadèmic (i jo remarcaria: tot això des de la interseccionalitat del gènere). Sobre Costures, destacava que obria camí cap a un to declamatori i gnòmic. I que amb Tantes mudes ja s’explicitava una poètica (en el propi poema, «Poètica»,2 a manera de declaració d’intencions) que tenia com a eix la dissolució entre subjecte/objecte, més enllà de les fronteres fenomèniques. En resum, Ardolino volia posar de manifest com l’obra i el món poètic de Calafell responien a un mapa ideològic en expansió constant.

Catorze anys després d’aquelles Poètiques del cos, ens arriba a les mans Nosaltres, qui (Premi Mallorca de Poesia 2019). Justament, el diàleg entre el col·lectiu i l’individu que acabo d’apuntar és l’element que estructura el nou poemari. Perquè davant de la pregunta que impulsa a parlar la veu poètica, nosaltres, qui som, hi ha dues possibilitats. A la primera part, «Vertical», el gest és cap amunt, l’individu en vertical cap a la tradició, cap a tot allò que ens construeix com a societat i, per tant, la interacció amb una violència estructural: «Quin privilegi més cruel | a aquest costat del món, | l’al·legoria». A «Horitzontal», la segona part, en canvi, la mirada baixa i els ulls busquen (desesperadament) un acompanyament enmig de la injustícia del món exterior, en la vulnerabilitat del nosaltres: «també és un gest heroic abandonar-se, | rendir-se en el punt just. Cridar-te en caure».

Amb l’impuls de la cerca de veritat, els cinc primers poemes de Nosaltres, qui són un una reescriptura de mites antics. Perquè, com bé reflexionava Pol Guasch en relació amb la reinvenció del mite que suposa Pitó, de Guim Valls, Calafell es qüestiona: «Qui té el poder de les coses? O bé: qui és que les fa? […] de qui són els mites? Quina vida s’hi amaga, darrere?». I prenent de punt de partida aquest desengany o despertar («Que diferents que seríem tu i jo | si haguéssim sabut veure el seu desig | i llegir el mite en altres termes, | entendre que el reflex inclou sempre, | sempre, l’entorn, paisatges. Els altres.»), la veu poètica mira la realitat amb uns ulls nous («De sobre, hem vist el vidre de la finestra, | i un cop hem vist el vidre, també hem vist la finestra,»).

I aleshores, l’individu, que ha anat de la pregunta qui soc, qui som cap a una primera veritat, encara que sigui simple, es troba amb la violència de la verticalitat de Cavarero: «Hi ha una complicitat estructural | entre la verticalitat del jo | i la primacia de la violència». Una veritat que passa per diferents llocs: la vivència de la mort, desangelada, des de fredor del blanc del marbre del tanatori («marbre i més marbre i només marbre, pare»); la violència dels pares que fan fills perquè facin el que no han pogut fer ells («si esteu fent créixer uns fills que inevitablement | mai quadraran el cercle, com no ho fan els cavalls»); adonar-se que tots som o podríem ser culpables («En canvi, avui et sorprens en adonar-te | que a la fotografia que han capturat les càmeres | les mans que agafen el volant són com les teves»); o la violència de matar el faisà per posar-lo al forn («No en tindrem prou amb una mort | i no podrem morir dues vegades. | Com explicar, si no, que algú llegeixi | cal salpebrar les ales i lligar-les | per evitar que s’obrin dins del forn | i no senti com trona aquí a la cuina»).

L’últim poema de «Vertical», «Cultius, conreus, cultura», mereix un incís especial per com de meravellosament subtil és l’analogia entre la mà («Hi ha una mà i a la mà, llavors») i el gest social de l’individu culturitzat (que podria concretar-se, o no, en l’escriptor). Des de la idea del cultiu (i aquesta mà que sap, per tradició, tot el que cal fer per sembrar), la crítica es dirigeix justament a aquesta tradició: «És pobre i fins i tot diria que fa por | seguir un ordre imposat, tanta puresa | i tan poc posar en dubte aquestes línies rectes» o, encara més, «per què una sola mà signant la sembra | si l’autoria de l’hort és sempre tan diversa?». I, en aquesta línia, condemna l’egotisme: «Fins quan aquesta adoració del jo». El valor màxim que té aquest poema, a part d’un ritme molt ben aconseguit, és l’aparença d’honestedat de la veu poètica, que reflexiona i condemna des de la distància però que assumeix la contradicció: «T’ho diu qui escriu amb pressa els darrers versos». I és aquest joc amb l’honestedat —perquè no deixa de ser un simple joc—, el que fa que la poesia de Calafell ens interpel·li. Al cap i a la fi, tota forma literària és una farsa, no?

La primera part de Nosaltres, qui, supura ràbia i, alhora, aquella mena de poesia filosòfica que ens retorna a versos de Poètiques del cos («Calgueren dues guerres per desvetllar | l’atroç ferocitat d’un déu inversemblant | que no mirava el cel, que no dubtava mai» o «i deslliura’t de lleis asfixiants | del nom amb què t’han batejat»). La veu, des del despertar rabiós, ens qüestiona. Ara som un tu, ara part d’aquest nosaltres, ara (pocs cops) només hi ha un jo. Entrem i sortim dels versos.

«Horitzontal», en contraposició amb la primera part, arrenca de la nafra, de la sang com a «Requisit»: «la sang que surt com canonada que rebenta, | la sang que taca els llençols blancs i ho fa amb violència», del qui ha estat tocat pel patiment d’altres. I, alhora, de qui reconeix una esquerda endins que ens unifica. Ja sigui en un format més narratiu («Trens»), en un joc de tetrasíl·labs («No és veritat») o en una nova «Oda a Barcelona» (inserint-se a la tradició, tan catalana, de les famoses de Verdaguer, Maragall o Pere Quart, entre d’altres), Calafell, en aquesta part, posa l’accent en les relacions (i l’amor, per tant, passa a ser-hi central) com la xarxa necessària. Les relacions paternofilials («Sismologia»), amoroses («Reminiscències»), de lluita compartida («NO»)…, teixeixen un nosaltres des d’una «feliç mancança» que es vol combatent la violència. Els dos últims poemes, en aquest sentit, són molt clars (i potser un xic massa explícits): SÍ i NO. Són poemes de puny alçat, on la veu troba una resposta, o un inici de resposta a aquest nosaltres, qui: «Hi ha revolucions que són monosil·làbiques».

Aquesta segona part que, en termes generals, fa de la mancança exposició, permet un joc líric menys aferrat al quotidià, en què apareixen imatges més líriques i suggestives, tan impactants com aquesta: «Cent mil cabres salvatges desafien | un pendent escarpat, quasi impossible». També és on deixem el to que s’agermana amb la poesia més combativa de Caño o Rebassa per trobar-nos amb petits deixos més propers a Pizarnik, Plath, Sexton, com a «Comiat»: «Dir-te adeu era això: | veure com cremen boscos | i ser jo tots els arbres.» Però sempre amb aquella reparació, des del cap alçat: «També la pluja ferma | que ha començat a caure.»

És evident que la poesia de Calafell ha deixat enrere la insistència a parlar des del cos (un cos de dona), des de l’individu, de Poètiques del cos. Ara es projecta cap a una fita més ambiciosa, amb el joc de la performativitat del nosaltres (tu i jo som figurants?). Això fa que, a vegades, com a lectors, ens sentim alliçonats, perquè en els seus versos, entre la reflexió ontològica i l’esperonament de la lluita, hi ha certa provocació incòmode («Tenim a tocar l’aigua | i no ens sabem mullar»). Calafell, en la seva cerca, ens inclou. Es fa seus els nostres pronoms i és per això que ens podem sentir utilitzats. Sovint, llegint Nosaltres, qui, ens pot sortir, reflex, un de què vas, i tu què saps què faig jo. Però hem de llegir aquest joc del fagocitar-nos com a provatura per trobar respostes a la qüestió vital sobre la identitat. La poesia, en resum, és en aquest cas una forma de combat (que se sap mentider), un assaig, i també una eina de reflexió metalitarària que no cau en tòpics («S’escriu des d’una casa abandonada | on un dia vas viure. S’escriu per tornar-hi»). Com el teatre dins el teatre de Hamlet, que permet que es reveli la veritat en el transcurs de la història, Nosaltres, qui ens permet mirar la realitat fent assagets de ser i no ser. Nosaltres, qui? I cap a on?

Tanmateix, tot i el joc, tot i que puguem entendre què fa Calafell, Nosaltres, qui ens deixa el regust d’un poemari desigual. Hi ha poemes que, com «Confiteor 2020», sembla que vagin enrere en la recerca de Calafell, poemes que queden penjats o poemes potser excessivament explícits. Són alguns casos que resten elevació a un conjunt conformat per poemes gairebé sempre ben construïts tant estilísticament com formal. I que ens fem nostres.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.

Ardolino, Francesco (2019). Entre poètiques. Caràcters: és una revista de llibres, núm. 87, pàg. 29. ↩
POÈTICA || Menjar com qui no menja el nom: | no la maduixa quasi impúdica | damunt del blanc de la ceràmica, | sinó l’ombra muda de l’hivern | que en el silenci acull l’esclat | per no ser allà esperant-ne el fruit. | Menjar el que no diu cap paraula | i així, amb la boca plena, escriure. ↩

Roser Casamayor, La lectora (27.10.20)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter