EL PARC de Serguei Dovlàtov a Quadern d’ElPaís (29.06.17)

Els llibres de Sergei Dovlàtov (1941-1990) van circular clandestinament a la Unió Soviètica, en còpies del samizdat, i només va poder publicar-los als Estats Units després d’exiliar-s’hi el 1979. A la Rússia actual s’ha fet molt popular i també ha trobat una bona acollina al nostre país: El parc ja és el cinquè títol que n’ha traduït Miquel Cabal en pocs anys i tots, excepte un, s’han reeditat. Que Dovlàtov té públic ho demostra el fet que al catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona n’hi ha actualment un grapat de títols en préstec.

Què fa tan atractiu Dovlàtov? L’aparent excentricitat respecte a la gran tradició narrativa en rus des del segle XIX podria fer-nos veure-hi un escriptor menor o marginal. Les seves novel·les no tenen valors remarcats en majúsucules, ni greus dilemes morals mastegats en arguments de gran volada. Sovint són textos fragmentaris, de caràcter autobiogràfic – tot i que emmascara els noms-, i funcionen més per acumulació de detalls i anècdotes quotidians que per l’efecte de trames més o menys elaborades. Per això no costa d’entendre que Ernest Hemingway fos un dels seus herois literaris: entre les poques coses que té al seu pus Boris Alikhànov, l’alter ego de Dovlàtov a El parc, hi ha un retrat de l’escriptor nord-americà.

Però Dovlàtov no té res de menor. Al contrari, poseeix una ambició considerable. La consciència de ser un escriptor per damunt de tot, les dificultats o la impossibilitat de publicar., l’aspiració de la fama, són molt presentes en la seva obra i, en especial, a El parc (1983), que relata la seva experiència com a guia del Parc Puixkin, una mena de Disneylàndia literàira molt visitada en temps de l’URSS. Pot semblar que, després de La zona. Apunts d’un vigilant de camp (1982) sobre el món del gulag, Doclàtoc toca aquí un tema menor, menys impactant. Però, de fet, La zona ja era, dins la literatura concentracionària, un punt i a part. Lluny de tremendismes i absoluts morals, el retrat del gulag per Dovlàtov defugia el maniqueismes ( El bé i el mal són arbitraris”, afirmava) i evitava fer un recorregut per l’infern com altres autors d’Aleksandr Soljenitsin a Varlam Xalàmov. I ho justificava així: “En tinc prou d’haver fet de guia al museu Puixkin”.

A l’hora de retratar les grandeses i les misèries humanes el Parc Puixkin és, per Dovlàtov, tan representatiu com un camp de concentració: la falsedat del parc temàtic literari, amb la reconstrucció de cartó pedra dels sants llocs puixkinians visitats per “gent indiferent a la poesia”, a qui el que “els importava era la sensació de jo hi he estat”, i la mesquina quotidianitat del personal del parc, guies com ell que han de “simular una improvisació emocionada” i que es relacionen d’una manera entre sòrdida i interessada en un entorn aïllat i opressiu. Tot plegat serveix a Dovlàtov per mostrar la impostura de l’Estat soviètic. I si a El parc, on abunden l’humor càustic i la visió que l’infern som nosaltres mateixos, trets bàsics de la narrativa dovlatoviana, el somriure es va torçant en ganyota cap al final, és perquè el relat de l’experiència al Parc Puixkin s’entrecreua progressivament amb el de la separació familiar ( la dona i la filla de Boris emigren als Estats Units; ell, reticent, ho farà més tard), i el desemparament del narrador, propens a l’alcohol, patint sempre entre el viure (“La vida se m’obria al voltant com un camp de mines inabastable”) i l’escriure, esdevé cada cop més dolorós.

Qu vinguin més Dovlàtovs!

Quadern,El País Xavier Dilla (29.06.17)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter