“Quatre poetes catalans i un grapat de gats anglesos” l’alabatrada a Núvol (23.12.19)

Quatre poetes catalans i un grapat de gats anglesos

LaBreu ens fa passar de la poesia matemàtica de Sebastià Bonet a la punyeteria de T. S. Eliot

Tres clàssics van convergir dimecres al vespre: el Barça-Madrid, barricades de contenidors en flames i una nova ‘alabatrada’ a l’Horiginal. Ester Andorrà, editora deLaBreu Edicions, ascendia a clàssic el recital que estàvem a punt d’escoltar. Cadascú escull el seu. L’editorial ens reunia per presentar quatre nous reculls. Amb aquest últim grapat, la col·lecció Alabatre arriba als 102 poemaris publicats. Algú haurà d’estudiar l’envejable fertilitat de les cuques de LaBreu. Va ser un vespre de nous insectes i gats del passat. De poesia matemàtica i múltiples formes d’aigua. De poetes de la casa (Sebastià Bonet o Daniel Busquets) i noves incorporacions (Joan de la Vega). Un clàssic indiscutible –aquest sí– va coronar el recital: un hilarant T. S. Eliot, el dels gats misteriosos i rabiüts. “És un altre Eliot. Un poeta que es relaxa i escriu amb mala bava”,  avançava Andorrà. Amb els felins arranquem.

En Tigre Rabiüt. | Il·lustració de Núria Miret.

«Com en Macavity no n’hi ha cap». Amb El llibre dels gats espavilats del vell Opòssum, Eliot es va permetre un “canvi de registre”. Llegim un poeta amb un “fi sentit de l’humor”. Un poeta que gosa desplegar “la tendresa” que en els cims de la seva obra passeja pràcticament inadvertida. Desfilen “la punyeteria i la sornegueria” que l’autor de La terra erma afilava en la intimitat. Andorrà situa l’obra dins “la tradició del vers humorístic anglès”. El recull data 1939 i va sortir publicat a Faber and Faber, editorial que el mateix Eliot dirigia. De fet, la coberta de la primera edició duia una il·lustració seva. El 1940, però, el poemari es va reeditar amb dibuixos –a l’interior– de Nicolas Bentley. Ara, en català, el recull (traduït per Marcel Riera, transvasador de Dickinson o Auden)  ve guarnit amb ninots de Núria Miret. “Il·lustrar aquest poemari ha estat un plaer, un gust i un repte. Ho ha estat per dos motius: primer perquè és una obra d’Eliot i segon perquè prèviament ja ha estat il·lustrada”. Miret ha evitat deixar-se endur per les “il·lustracions conegudes”. Ha decidit desmarcar-se’n i situar l’acció als anys 20 i 30, en “un Londres absorbit per l’art déco; els gats vesteixen com en Poirot”. Andorrà encara destaca “la musicalitat” del poemari i explica que l’Opòssum del títol podria ser un alter ego d’Eliot: així l’anomenaven, sorneguerament, alguns amics. Miret tanca la tongada felina recitant una de les composicions del llibre. Sap marcar l’humor que Eliot redobla a En Macavity, el gat misteriós. Per cert, no és el primer Eliot de LaBreu: l’editorial ja va publicar Prufrock i altres observacions el 2011.

‘Auca tràgica’ d’Artur Mas. Una pantalla es desplega sobre l’escenari. I un cordill penja absurdament: “Això és per si em vull suïcidar”. Passem de l’humor d’Eliot a la sorna de Sebastià Bonet, autor de curiosíssimes onzenes “telegramàtiques”, reunides ara a Obtenir l’auster albó. A la pantalla en qüestió s’hi projecten les composicions, que són una mena de sopes de lletres endreçades. Bonet és llicenciat en física i ha estat professor de sintaxi catalana la Universitat de Barcelona. També –diu– és especialista en mots encreuats. Escriu influït pel minimisme de Chomsky. El repte és treballar amb pocs elements i aconseguir “resultats”. L’obra de Bonet beu igualment de la teoria musical (aquí cita el joc de Perec). I comença a llegir la primera onzena: totes contenen les cinc vocals, les cinc consonants més freqüents en català i una sisena consonant extra. Cal endreçar amb un cert sentit les lletres. I gastar-les totes.Jordi Vintró ha glossat les onzenes, les ha interpretat. Amb traça. En la primera peça recitada –dos haikus i un dístic–, Vintró hi veu una ‘auca tràgica’ d’Artur Mas. Pensa en Espriu (la mort del Plem) i invoca Mas per allò de les «aus», que són les gavines del Partit Popular. O aquest «mullant-se» amb què evita acabar com Duran i Lleida. De cada composició, Vintró procura “treure’n algun sentit, el que sigui”. “El que diu el poema és el que exactament diu”, afegeix Bonet, que joguineja i escorcolla les possibilitats de la llengua. Una segona onzena –quartets regulars– lliga unaenculada amb en Patufet. Matemàtica pura.

Despullament i somnis de pedra. Daniel Busquets signa una obra depurada, afilada. El taller del poeta són quatre parets llises, una taula rasa i un llapis il·limitat. A l’Horiginal, Busquets presenta Els ambients, última entrega de la trilogia que va començar amb La Trama perfecta (2008) i continuà amb El Clímax (2013), tots dos poemaris publicats a LaBreu també, amb qui el poeta suma onze anys de confiança. El llibre que tanca la trilogia és un recull coral –“en consonància amb els anteriors”– que aborda les múltiples manifestacions de “l’experiència amorosa, les addicions diverses i altres vivències extremes”. Poesia sintètica i cruament polida, atapeïda de personatges que encomanen una sensació d’alerta (el recepcionista boig o les dones elegants que rebenten globus oculars amb l’ombrel·la). Busquets recita els nous versos amb Miret a la rèplica: veu masculina i femenina. Les imatges que diuen tallen la respiració. El perill rebaixa a El tot solitari, de Joan de la Vega. El poeta cala el lector amb una pluja fina, naturalista. La fe es limita a cada arbre o esvoranc. De la Vega deu el recull als poetes Lluís Calvo i Laia Noguera, que obren el camí d’aquestaexpedició-poemari. Travessem coves, valls i carenes. Passem de la terra imprecisa al fang reconegut: Montsec, Taga o Céllecs. Hem vist totes les formes de l’aigua: dels rius als vitralls. Hem arribat a un lloc –una obra– on “l’amor vesteix de verd, esfullat i fugisser”. On “els somnis de pedra” podrien ser d’aigua.

Gerard E.Mur, ElNúvol (23.12.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter