LA RECERCA DEL FLAMENC ressenyat a Núvol per Emili Sánchez-Rubio (05.07.16)

Dissabte passat, a Palma de Mallorca, a la Llibreria Quart Creixent, vam poder assistir a la presentació d’un llibre conformat per tres contes o tres relats breus que constitueixen La recerca del flamenc Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992), Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) i Joan Todó (La Sénia, El Montsià, 1977) reunits en un lloc comú: les terres del delta de l’Ebre, i publicat en coedició formada per Labreu Edicions i Mas de Bernis.

Sebastià Portell Clar

Sebastià Portell Clar

El relat de Sebastià Portell té com a protagonista una dona d’uns cinquanta anys, que trencada d’amor i solitud retorna de Nova York per arribar a les terres on els rius acaben per desembocar a la mar. L’enginy de Portell ja esclata amb el títol: CONY, acrònim de Cal Oblidar Nova York, i continua de manera admirable amb l’originalitat del narrador “omniscient”, que ara no desvelaré, ja que anar descobrint-lo així mentre avançam en la lectura és un dels plaers que ens ofereix aquesta narració. Però l’escriptura d’aquest jove no només ens enlluerna per la seva inventiva, per l’originalitat dels seus recursos narratius, sinó que mostra una maduresa impròpia de la seva jovenesa a l’hora de fer una molt fonda introspecció dins la ment, el record i les emocions d’una dona desenganyada de mitjana edat: els somnis trencats, els intents constants per refer-se, per acceptar-se, per encaminar els desitjos de l’entranya, per conciliar l’infant que com un espectre mai desapareix del tot en cada un de nosaltres, i al que feim preguntes, adesiara, de les quals en tenim la intuïció de la resposta. Un veritable portent de la introspecció psicològica ben emmarcada en els arrossars de les terres de l’Ebre.

Joan Todó | Foto d'Ester Andorrà

Joan Todó | Foto d’Ester Andorrà

Però on el paisatge s’erigeix com a veritable protagonista és en el relat de Joan Todó. Tota una sorpresa per a mi, comprovar que en la literatura actual en llengua catalana hi ha algú tan capacitat per a la descripció de l’entorn, del paisatge, fins al punt de convertir-lo en el punt de referència, com si aquest tingués tanta força que poguéssim entreveure els fils invisibles que la matèria trena entorn nostre, del protagonista: un errabund venedor d’enciclopèdies perdut en els miasmes de les terres argiloses dels arrossars i de la societat. Un viatge erràtic de tan sols un dia amb un únic personatge: un home desfressat amb americana; i altre cop el paisatge: el palimpsest d’allò que és natural amb l’arxipèlag impossible de la construcció humana: carreteres com venes destinades a desaparèixer engolides per l’aigua, urbanitzacions com closques de caragols morts que seran devorades per acció del temps, la salabror, l’arena… I sense que Todó, ho faci evident, existeix un relat paral·lel: una crítica social furibunda per real. Tot plegat El final del món ―així s’anomena el relat― és el més semblant que he llegit en català al realisme màgic, i més de dos cops he retornat a Macondo, a les terres d’éssers volàtils de Cien Años de Soledad de García Márquez.

Jaume C. Pons Alorda

Jaume C. Pons Alorda

El relat de Pons Alorda, s’encamina per altres viaranys. Una mica allunyat dels altres dos contes sempre amb un peu dins l’argila de la realitat, aquest, que du per títol Les escales de l’Aldea està anegat d’éssers amb propietats monstruoses o semidivines. Mai no sabem ben bé on ens movem quan ens enfrontam al Pons narrador, com succeïa a la seva novel·la Faula. La vida i la mort perden distàncies. Una escriptura amb budell per fora amb un gust sense fi per aconseguir el grotesc: la violència dels mites, la creació d’un món d’éssers extrems, que parlen de nosaltres.

En tot cas, crida l’atenció la capacitat de Pons per conjuminar sinergies literàries. Molts són els llibres que ha fet a tritges: Els (In)continents eufòrics, amb Pere Perelló i Nomdedéu, i jo mateix; El poder i la fortor, de la mà de Pau Vadell i Joan Tomàs Martínez; o ara aquest mateix. Un valor afegit a aquest escriptor tot terreny, però que jo admir, sobretot com a poeta.

Finalment cal esmentar que el dibuix de portada i els dibuixos interiors van firmats per Núria Miret. A més una foto de Joan Vigó ens mostra una molt potent instal·lació de Mariaelena Roqué, al bell mig dels arrossals de Mas de Bernis a l’Aldea. Finalment Andreu Subirats firma un pròleg prou poètic, que breument ens descriu l’estança d’aquests escriptors per les terres de l’Ebre, i ens explica una mica aquesta incipient i més que interessant col·laboració filantròpica entre el Mas de Bernis i Labreu.

En definitiva, un llibre amb un bon format per llegir a l’estiu, que ens delectarà parlant de com són aquests llocs riberencs quan encara no és el moment dels turistes. Espais deshabitats per la veu de la gent que l’habita.

1

Emili Sánchez Rubio, Núvol (05.07.16)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter