ressenya al bloc http://especulacionsapeudepagina.blogspot.com.es/ d’EL BIGOTI

El bigoti d’Emmanuel Carrère

Una trivialitat convertida en horror

La nova novel·la de la col·lecció Intrusa de Labreu edicions és el perfecte exemple de com convertir un fet trivial en l’inici d’una sèrie de fets extraordinaris, de com la quotidianitat pot esdevenir l’avantsala de l’horror, de com una broma, o la pretesa idea d’una broma se’n pot anar de marres i convertir-se en recargolades elucubracions conspiranoides.
El protagonista d’aquesta novel·la d’Emmanuel Carrère, publicada originalment el 1986, decideix un bon dia d’afaitar-se el bigoti que ha lluït orgullosament una pila d’anys. I ho fa previ avís a la seva dona, l’Agnès, com aquell qui demana permís per fer una dolenteria. I mentre ho fa no pot evitar pensar, divertit, en les reaccions i els comentaris que generarà el seu canvi de look. Però quina serà la seva sorpresa quan veu que ni la seva dona ni els seus amics li fan cap comentari al respecte. Encara més, ni tan sols semblen adonar-se de que la seva cara hagi patit cap canvi. Creient-se primer víctima de la seva bromista dona, que hauria arranjat la broma amb els seus amics més propers, el protagonista comença a sentir-se víctima de quelcom més gran, quan ni els seus companys de feina ni amics més llunyans fan esment del canvi. O la seva dona ha estat teixint una broma de dimensions desmesurades, o s’està tornant boja.
Mica en mica, les elucubracions conspiratives i conspiranoides s’aniran apoderant del protagonista, unes elucubracions que enterboliran la relació amb la seva dona i amb els seus amics. La creixent paranoia i la psicosi de veure’s immers en una conspiració de proporcions èpiques el portarà a prendre decisions dràstiques i forassenyades per a poder salvar-se.
L’escriptor francès Emmanuel Carrère (1957) teixeix amb pols ferm aquest remolí que comença com una broma i acaba amb un autèntic espiral de bogeria. La quotidianitat i naturalitat amb què comença tot plegat és potser el que fa més sorprenent i aterrador el desenllaç d’aquest relat, on es posen en joc, i en qüestió, les relacions humanes, de parella, la confiança i l’amor, l’ajudar i el deixar-se ajudar. El propi Carrère va realitzar i escriure el guió per a l’adaptació cinematogràfica del llibre (2005), fet que ens demostra la gran versatilitat d’aquest autor.  
Carrère aconsegueix, també, que el propi lector entri en joc i prengui partit per una de les dues parts enfrontades per un fet tan trivial com haver portat, o no, bigoti. I això ho aconsegueix amb el desenvolupament minuciós i ferm de la trama i de la pretesa conspiració, on segurament res és el que sembla, i on la realitat es deforma, dins la ment del protagonista, en pocs dies i poques pàgines.
  
Autor també de les novel·les Limónov (Anagrama, 2011), Una semana en la nieve (Anagrama, 1995) o Una novel·la rusa (Anagrama, 2007), aquest El bigoti ens descobreix ja un escriptor que, tot just amb la seva tercera novel·la, es situava en un lloc privilegiat dins les lletres franceses, i europees, contemporànies. Sens dubte, una novel·la més que recomanable sobre els límits de la realitat i de com aquests poden condicionar les relacions humanes, que ens convida a preguntar-nos, ¿què passa quan aquesta realitat subjectiva s’esfondra? Un gran encert de Labreu l’haver publicat aquest llibre. Com ja va passar amb El monstre de Hawkline, una aposta arriscada per una obra diferent i de gran qualitat.
Jordi Sellarés al bloc Especulacions a peu de pàgina (10.10.14)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter