ressenya de CONILL DE GÀBIA d’Anna Ballbona (04.01.14)

“Conill de gàbia”, d’Anna Ballbona

Seguim amb el que ja vaig prometre en el comentari anterior: la lectura de cinc noves veus de la poesia catalana.

Curiosament, la clau per entendre els fonaments del segon poemari d’Anna Ballbona(Montmeló, 1980) la trobem al final de la substanciosa primera part del llibre, “Dietari”, al poema que el clou, “Consell”. Diu: “Joc irreal com l’inici dels temps / o les omegues que esculpeixen fets.” La literatura és aquest “joc irreal”, tant com el propi món o el llenguatge amb què provem de fixar-lo. Després de guanyar el Premi Amadeu Oller del 2008 amb La mare que et renyava era un robotBallbonaafrontava la dificultat del segon llibre amb el dubte de si havia de seguir la mateixa línia o superar-la. Pels pocs comentaris que he llegit al respecte, i en comparació a Conill de gàbia, el primer llibre era més inconsistent, més deutor de lectures primerenques i concepcions poètiques poc madurades. Tanmateix, crec que aquestes paraules són unes consideracions paternalistes i condescendents (en aquests termes en parla Francesco Ardolino, que prologa el llibre): si en el fons es refereixen a la tendència per una poesia “de l’experiència”, amb el benentès d’explorar l’emoció poètica per damunt de la retòrica, ho trobo injust i tendenciós. Aquest és un perill que començo a percebre en la poesia catalana actual: la tendència a valorar l’artifici, l’estirabot, l’enginy, l’orfebreria i l’enginyeria per damunt d’altres menes d’expressions poètiques, en concret les més expansives en l’aspecte emocional. I dic que “començo a percebre” essent conscient que aquesta tendenciositat (no aquesta en concret, sinó “la” tendenciositat) sempre ha existit en la poesia catalana, no baixo pas ara de la lluna de València, però la riquesa i varietat del panorama dels darrers anys (i l’aparent tranquil·la convivència) m’havia alegrat sobre manera. Però des que la figura de Josep Pedrals s’ha dimensionat (no dic pas que no ho sigui de forma merescuda) i l’escenari i l’espectacle han esdevingut part fonamental de les expressions poètiques més popularitzades, s’ha esdevingut la identificació d’aquests models (per una part de la crítica i una part del públic) amb el model únic, vàlid i transcendent que s’entén per a la poesia catalana.

Tanmateix, i sigui com sigui, suposo que Ballbona va percebre la necessitat de provar noves direccions, i d’aquí neix un poemari que esdevé la trobada entre el present i el futur, ja que es pot dividir en dues parts ben diferenciades, malgrat que tal com ha declarat l’autora el llibre sigui molt unitari a nivell formal. La primera part, “Dietari”, la més extensa, és l’estada fructífera de Ballbona en aquest nou camí que la va allunyar del poemari anterior. El seu jo poètic segueix mirant-se la vida que l’envolta amb estranyesa, però les anècdotes que fan néixer els poemes només serveixen de cànem per començar a construir unes estructures que s’acosten a referents que, ací i allí, apareixen esquitxats amb més o menys subtilitat: el versificar i la dicció de JV Foix (d’aquí, per exemple, les “irreals” “omegues” citades al poema que hem esmentat abans), la “perspectiva Nevski” de GògolPessoaDalí, Pla, Pujols, Xammar, Palau i Fabre… I un que se m’escapa, malgrat haver-li donat el títol, Carles Sindreu. Ballbona és una autora llegida, i part del seu món interior es basteix a partir d’aquestes lectures. Per tant, hi apareixen de forma natural i benintencionada, dimensionant el resultat dels poemes. Així, per tal de guanyar confiança i distància, l’autora ens confirma que es mira el món que l’envolta com a poeta i periodista, però també ens confessa una autocrítica a les limitacions, sempre en tercera persona: “escull dibuixar el buit / o raresa que creua l’espinada / de segles amb la tercera persona, / no fos que l’abracés, en un descuit”, diu a l’esmentat “Consell”. A “Gargots”, per exemple, tot parlant de l’ofici de periodista que exerceix, diu que“Omple llençols insípids de gargots, / cada cop més fugaços i banals; / (…) Xammar, Pujols, Sindreu i Pla ens guaiten, / (…) Guixa flaixos de vida retallada, / artefactes d’efecte gallinaci / que ja no encaixaran d”on van ser trets.”  El “vol gallinaci” de Pla hi treu cap davant la por a les pròpies limitacions de què parlàvem, i la petitesa de la seva feina al costat d’aquests “monstres” de l’escriptura.

A mida que el llibre avança, Ballbona segueix amb aquesta dissecció personal (tot i que “Cambra de disseccions” és el nom d’una part posterior), sense pietat i lluny de qualsevol sentimentalisme. Així, a “Plaça dura” i “No conducció” parla de la direcció que pren a la vida, que d’una banda la duu als límits (on “quan es pensa que voreja els afores / rau a una plaça dura, de saló”), una mica per deixadesa, ja que “no condueix res a la seva edat, / (…) La maniobra fluctua en vaivens / estranys, impossible agafar el volant, / només la bicicleta ara fa un temps.” Per tant, poques decisions i ben modestes, per por a perdre el control. Això la duu a “perdre autobusos i trens”, i al risc d’esdevenir una vida de “no-guió dins la gàbia / de conill”: la vida tranquil·la, protegida, sense història, però a la vegada anodina.

L’estranyesa que veu en tot plegat encara augmenta per la seva propensió a “un desencaix de peces, / esquerda entre el que mira i el que entén”, que la duu a ser “ocultista de veritats paral·leles”, el seu error, la seva “Diòptria”. En el fons, ser poeta ja ho és, això, veure un rerefons en la realitat que tothom veu però en realitat no “mira” realment, i la necessitat d’ocultar aquestes veritats a través del llenguatge poètic perquè un altre jo també les “miri” i les desvetlli. Ja hem vist, doncs, que el jo poètic de Ballbona, malgrat la constant negació pessimista, es pretén diferent de la resta, cosa que es fa més palesa a “Mandra”: “Mandrosa de mena de multituds, / esquiva el vot gregari amb ironia”. Però no pas per esnobisme, sinó per mandra, per deixar-se endur pel corrent que abans comentava. I per fi, arribem al vell recurs noucentista per distanciar-se de la passió irracional, la ironia, que fa que se somniï “assot / o befa de quincalla transcendent.” Per fi té alguna cosa on agafar-se, i decideix observar el “Tauler de joc”: sap “disseccionar opacitats”, i “detectar la tara de l’esquetx, / artifici o gest ocult, l’estremeix.” Evidentment, aquesta és l’activitat de l’escriptor, que se situa fora del tauler de joc de la vida per observar-lo “a manca de guix per quadrar el cercle”, és a dir, per la manca d’una solució davant les estranyeses i els conflictes del viure.

Ja havia dit que “Dietari” té molta teca. No acabaria mai de parafrasejar els poemes més destacats que resten (“Badoc”, on seguim amb aquesta mirada d’espectador passiu; “Xeflis”, amb la por d’esdevenir un outsider; o “Butxaques”, on els records se’ls vol fumar perquè a les butxaques “tan sols reverbera / una pudor de tabac resclosida”). Probablement, el fet de no ser prou llarg per esdevenir un sol llibre i la nova direcció que després pren Ballbona la fan completar Conill de gàbia amb tres obres de futur (malgrat el bon encaix que aconsegueix): “Cambra de disseccions”, “Excuses i fraus” i “Explosions engrunades”. No hi ha canvis aparentment radicals, però la proposta se solidifica, i Ballbona es veu prou segura per abandonar algunes crosses i compactar-ne el resultat. Tant a la primera com a la tercera de les parts esmentades, els millors resultats els obté amb poemes que es dirigeixen a un “tu”, al qual avisa de les possibilitats i de les conseqüències. Es tracta d’una manera d’objectivar el que s’havia dit fins ara a “Dietari”, de fer-ne una relectura en clau crítica:

AS

Trenca la baralla,
reparteix el joc,
recull oros i trumfos
i penja l’as al capdamunt del portal
com un déu vos guard
dels masos antics
per cada dia que et llevis.

Malgrat que no sóc gens apassionat del surrealisme foixà que s’escola una i altra vegada en alguns dels poemes (en uns més que en els altres); malgrat que defuig qualsevol lirisme i opta per una ironia apaivagada i objectivadora; malgrat que alguns poemes no donen lloc a quelcom més que el mecanisme del joc; malgrat que li manca un to emocional que sempre cerco en les lectures; malgrat tot,Conill de gàbia és un llibre valuós pel treball esmerçat, molt suggeridor per les possibilitats que planteja, amb un discurs de diversos camins que a “Dietari” agafa una embranzida poètica de gran factura. És, sens dubte, un re-començar de Ballbona, una declaració d’intencions que la formalitza com a poeta d’una forma molt clara. I és d’esperar que el futur que hem intuït a la part final del llibre doni nous resultats interessants.

David Madueño, al bloc llunÀtic (04.0.1.14)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter