ressenya de lector a HAIKU A BROOKLYN, de Joan Vigó (febrer 2019)

No sabeu qui és en Vigó? Ja us l’imagino jo:
En Vigó porta 30 anys escrivint amb una Olivetti, en una petita habitació mal airejada, empudegada de fum i de voracitat executòria. S’hi passa gairebé totes les nits: executant frases i frases al ritme del clinc de final de línia i del poderós rass de fer recular el carro. La seva és una obra extensa, amb molts protagonistes bevedors, lletraferits, sòrdidament irònics i tendrament iconoclastes. Sí, home, en Vigó, el conegut escriptor del gènere negreta: per la violència del seu teclejar, per la negritud de les situacions, per la negror de la blonda amb la qual amortalla delicades tendreses. Els seus lectors se’l prenen com la dosi necessària de desengreixant literari: potent, cremant, desconcertant. Un glop de es cosa de hombres, per recordar que ja n’hi ha prou de ximpleries. No; en comparació, l’Houellebecq escriu amb guants de làtex.

Doncs la seva última novel·la, Haiku a Brooklyn, tanca el cicle d’aquesta robusta olivetti, és una condensació de tot allò que havia executat fins a deixar les tecles de la seva màquina d’escriure totalment llises. Però també és un germinar, l’aprenentatge d’un altre ritme dactilogràfic, sense tanta negreta. I és que ara s’ha descobert que l’autor de totes aquelles novel·les sangonents de tinta tenia una pila de llibretes de poemes que escrivia per reposar els dits i per oxigenar els pulmons. En algun moment o altre de les seves vides paral·leles, el Vigó narrador i el Vigó poeta van encarar-se. Un volia trencar la cara a l’altre. Quan van obrir el diccionari per triar les armes amb què es liquidarien mútuament, un tercer Vigó que passava per allí els va proposar arma + 36, l’any que va començar la guerra civil. Van comptar-ho amb la precisió d’un jugador de parxís: armistici. Poeta i narrador, doncs, van deposar les hostilitats i poc a poc es van trobar col·laborant. Entre tots dos van tancar a la cleda un personatge de ressons paulausterians que d’altra manera hagués anat vomitant formol i fel d’alta graduació. El lletraferit bevedor que protagonitza aquesta novel·la navega orsejant, amb la negreta sòrdida del revòlver a l’aixella, però també amb la cursiva de la construcció textual, la versaleta xuclada de la poesia i la rodona d’anar passant la vida. Russell, es diu. I no sabem si perdonar-li la submisa megalomania de voler-se fer enterrar en un Lincoln xxl com el que encara passa i repassa per aquella avinguda de Dallas on Kennedy es va fer matar. Un cotxe massa gros i sorollós per un epitafi en forma d’haiku.

Russell, deia, orseja (o xarranqueja). La línia narrativa de la novel·la de Vigó i Vigó arrenca amb un procediment d’il·lustres precedents: l’autor ha recuperat una carpeta amb part dels mecanoscrits d’aquest escriptor clandestí, barceloní de naixement i novaiorquès d’enterrament. De manera que l’autor es presenta només com a editor. Present sepulto que es recupera a les últimes pàgines i que culminen amb l’haiku que dona títol al llibre: un epitafi visible sobre una acumulació de paper (desenes d’altres carpetes de textos russellans, perduts per sempre), acer de Detroit i les despulles alcohòlico-nicotinades de l’artista. El gruix del llibre està format, doncs, per aquests textos autobiogràfics on Russell explica la seva arribada a Nova York, el dia de Nadal de 1962, alguns dels fets que l’hi van portar i la majoria dels que l’encaminen a projectar i ocupar la seva tomba. Com que cada capítol té com a nucli un objecte dels que es voldrà fer acompanyar en la seva residència definitiva, la línia narrativa avança com un veler contra un vent furiós que l’obliga a creuar la seva pròpia estela i a subratllar, així, les mateixes aigües.
Des del seu pont de comandament, darrere el taulell d’una licoreria, aquest capità Ahab, més i més obsessionat per la seva tomba monstruosa, llença missatges en forma de poemes: destil·lacions dels seus records. Epitafis flotant sobre profunds avencs salins d’una memòria que el protagonista vol oblidada que l’editor, Vigó/Vigó/Max Brod, exhuma per al lector.

A les mans, Haiku a Brooklyn, és un llibre ideal: quina comoditat una novel·la en aquest format en octau, el mateix que el dels llibres de poesia que publica l’editorial. En l’acte de lectura, els ulls esdevenen oïdes: una veu segura que ens fa xarranquejar per les línies de la vida del protagonista. En la imaginació lectora, la versemblança no només qualla, sinó que suggereix butxaques profundes, amb restes de certificats de vida. En la balança del judici, la justesa dels procediments i l’austeritat del poemes contrapesen els excessos de la carrosseria. Si us el trobeu, en Vigó, no sé si sabreu distingir el que és Dupond/poeta, del que és Dupont/narrador. Potser m’equivoco, però crec que el poeta és el que va un pas més endavant.

Lluís Serrasolses i Domènech
Professor de Llengua Catalana i Literatura

febrer de 2019