ressenya de “Les naixences latents” de Ricard Ripoll a la revista Caràcters nº63

Quan constrènyer allibera

Les naixences latents Ricard Ripoll

A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals / algun dia us diré les naixences latents». Així, amb aquests versos d’Arthur Rimbaud, enceta el traductor i escriptor Ricard Ripoll el seu darrer poemari, publicat per LaBreu Edicions a la col·lecció Alabatre. Però aquests versos del poema «Vocals» no només obren el volum, sinó que Ripoll manlleva part del segon vers per donar títol al llibre. La tria no pot ser més encertada perquè justament tot el volum se sustenta principalment en això, en la latència, en allò que sempre és a punt de néixer. Una idea que, fet i fet, basteix la poètica de Ripoll, que mira cap a la literatura potencial, cap a l’Oulipo, la patafísica i tots aquells autors que, sense pertànyer a cap grup, els precediren, com és el cas de Raymond Roussel, i els qui han vengut després, també en la lite­ratu­ra catalana, com Carles Hac Mor, Es­ter Xargay, Joan-Lluís Lluís i Mà­rius Serra, entre d’altres. Ricard Ripoll ja fa anys que s’encarrega de donar a conèi­xer aquest tipus de literatura, ja sigui des de les classes que imparteix a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja sigui des del Grup de Recerca en Escriptures Subversives o mitjançant les traduccions al català d’autors com Valère Novarina.

Les naixences latents esdevé doncs un gran joc textual en què l’autor fa un homenatge explícit a Rimbaud, Palau i Fabre i als membres de l’Oulipo. Un joc mitjançant el qual recerca la potencialitat dels textos, i de la literatura en general. Ben igual que els membres de l’Oulipo, Ripoll confecciona les dues parts d’aquest llibre (o aquest «llibre doble», com en diu l’autor) a partir de dues traves o constriccions que ell mateix s’imposa abans de començar a escriure. Es tracta, però, com veurem, del joc, de la trava que, en comptes de paralitzar o de desfer, genera; la trava que construeix un discurs literari que, òbviament, no podem llegir en clau («ideologia») realista/naturalista, ni tampoc amb la intenció de trobar-hi un sentit, en tant que en aquesta literatura el sentit és més aviat un procés de recerca i la llengua i els mots hi són prioritaris.

Ripoll obre el volum amb un «Pre-text» en què forneix els lectors dels coneixements i les eines que podem necessitar per endinsar-nos en la lectura del poemari. D’una banda, i atès que, com ell mateix exposa, «no són molts els que han sentit a parlar de potencialitat i d’oulipisme», fa un recorregut per la història de la literatura potencial, en la qual aquest llibre s’inscriu. De l’altra, hi exposa les traves que s’ha autoimposat per escriure el volum. Així, el primer llibre, Teoria dels colors, parteix de la imposició d’haver d’escriure 24 textos, d’11 frases cada un i amb un total de 1960 espais, per tal de retre homenatge al grup francès Oulipo, la primera reunió del qual fou el 24 de novembre de 1960. El segon llibre, El llop palimpsest, en canvi, és tot escrit partint d’una nova trava: avançar l’escriptura a partir de la darrera lletra del mot anterior. Som davant dues constriccions que, en comptes de tancar el text, l’obren, el potencien més enllà. Unes traves que permeten configurar unes proses poètiques sorprenents on la trava es fa escàpola davant els ulls del lector, en el cas del primer llibre, i unes altres on el joc textual esdevé força més evident, en el cas del segon. Totes les traves que s’ha posat l’autor, totes les pautes que s’autoimposa i que podrien fer-nos pensar en la generació d’un text tancat i obtús, acaben desapareixent per al lector, que, si bé comença llegint el text guiat per les constriccions que l’autor a anunciat al pròleg, ràpidament es desfà de qualsevol lectura pautada i passa a gaudir d’uns textos i d’una lectura que es van alliberant. I és que el gaudi que trobem en la literatura potencial és justament aquest: no hi ha res extern que condicioni res; ni convencions, ni cap sentit previ… únicament el text que s’abeura en el mateix text; i la trava que, definitivament, «amplifica i allibera la creació».

Maria Muntaner González * Revista Caràcters nº63

RICARD

 

Categoria: Alabatre, Premsa, Revistes  |  Etiquetes: , ,

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter