“Sergei Dovlàtov i l’estrangera” Núvol (23.09.19)

Sergei Dovlàtov i l’estrangera

En la impecable traducció de Miquel Cabal Guarro, acaba de publicar-seL’estrangera (LaBreu Edicions), de Sergei Dovlàtov, nascut a la Unió Soviètica l’any 1941 i mort a Nova York l’any 1990. Sergei Dovlàtov va emigrar a Nova York l’any 1979. La novel·la L’estrangera va ser publicada als Estats Units l’any 1986, quan l’escriptor ja gaudia del reconeixement com a autor que a la seva Rússia natal no havia obtingut.

Sergei Dovlatov

En la història de L’estrangera, Dovlàtov hi reflecteix, com acostuma a fer de manera minuciosa, un bigarrat fris de personatges que són tal com ell va conèixer i tractar les persones reals que els inspira: Dovlàtov no inventa, sinó que recrea, dibuixa, afaiçona a través de la seva paraula justa, directa i realista –una poètica del quotidià-, els integrants de la comunitat russa, veïns del barri on vivia i en el qual tothom es coneix com en un poble, si bé l’escenari són els carrers sorollosos de Queens, un barri de Nova York. Gent que viu a la gran metròpoli però que és poc permeable i considera els americans «estrangers». «Als habitants locals els tenim per una mena d’estrangers», escriu Dovlàtov, que en el primer capítol ja adverteix de la manera de fer-ho, tal com ho devia fer ell: «Si voleu conèixer el nostre barri, us heu de plantar al costat de la papereria…». Un lloc estratègic, aquesta cantonada, on tard o d’hora hi passa tothom i així ens ho fa «veure» com en un film aquest narrador extraordinari que és Dovlàtov.

A nosaltres, lectors de Sergei Dovlàtov, ara ens és donat el privilegi de llegir tranquil·lament al sofà de casa, en un banc del parc o en una cadira còmoda d’un cafè, la envitricollada història per capítols de L’estrangera. Marússia Tataróvitx, una noia de casa bona, filla d’un alt funcionari soviètic i a la qual no li ha faltat mai res, un bon dia i sense els motius de pes que han foragitat els seus compatriotes, abandona Rússia. És possible que ho faci per avorriment, i per massa facilitats i protecció de la família, i perquè qui no té res a fer que el motivi de debò el gat pentina. Ho comprovem al llarg de l’esplèndida narració de Dovlàtov, escrita amb un ritme i una mestria literària que a L’estrangeraassoleix gairebé la perfecció.

Marússia Tataróvitx és vigilada per la gent del barri, és clar, i Sergei Dovlàtov prou que la coneix. Tant que, tot fent ell mateix de personatge de L’estrangera, fa de confident de la jove Marússia que s’embolica, i de quina manera, amb un hispà gairebé analfabet que li complica la vida perquè mai no sap quan podrà pagar les factures del telèfon ni si avui serà a casa, però potser ja es tracta d’això, de viure en tensió amb un trafiques, tot abans que pansir-se.

La història de L’estrangera acaba al capítol happy end és clar. I en tenim prou perquè, tal com diu Dovlàtov en una figurada carta a Maria Tataróvitx, Marússia, «tu ets el meu personatge i jo sóc l’autor (…) Tot el que sents, ho pronuncio jo. Tot el que ha passat, ho he viscut jo». I de la continuació de la novel·la no en sabem res ni en podem saber res perquè així és la ficció, tan semblant, tan calcada a la vida real que comença el dia que naixem i acaba el dia que morim. Entremig els episodis de la vida que sense dramatisme sembla que no sigui vida amb nervi i per això si no hi ha drama es busca el drama, de la mateixa forma que si no poguéssim parlar, cridar o cantar, per què serveix la veu i la paraula? I és així com Sergei Dovlàtov escriu a la carta dirigida a Marússia: «Quin honor! Quina gràcia immerescuda: conèixer l’alfabet rus!». I per als lectors: quina sort llegir els avatars de personatges nobles, desgraciats, intranscendents o beneits de la mà d’un escriptor rus de la talla de Sergei Dovlàtov. Perquè, «els qui he conegut viuen dins meu». Cert. Dovlàtov fa reviure els seus personatges a través de l’escriptura com a L’estrangera fa reviure Marússia Tataróvitx.

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter