“és molt subtil i gens innocent” LA PLENITUD DE LA SRTA.BRODIE de Muriel Spark al Cultura d’ElPuntAvui, per Xavier Cortadellas

Un munt de vides

Som a Edimburg a començament dels anys trenta. Entre les noies de la colla Brodie no hi ha “esperit d’equip, tenen molt poc en comú més enllà de l’amistat continuada amb la Jean Brodie”. Però hi ha unes quantes coincidències més que les uneixen, deuen ser gairebé unes obvietats per a totes, però no pas per a nosaltres, lectors i crítics: totes tenen onze anys, totes estudien a l’escola femenina Marcia Blaine, totes són a l’últim curs abans que l’any vinent, als dotze, passin “de l’escola primària a la de secundària”, totes sis han estat escollides especialment per la mateixa senyoreta Brodie perquè formin part del que ja tothom coneixia com la colla Brodie, fins i tot abans que la directora, la senyoreta Mackay, els posés aquest nom “en to despectiu”. I, sobretot, encara no tenen aquella edat en què ja seran “capaces de separar la senyoreta Brodie de la seva faceta de professora”.

Entretant, gràcies a ella, totes sis estan “molt ben informades sobre tot un seguit de matèries que no tenen res a veure amb el temari oficial, com diu la directora”. Una de les moltes coses de què els parla és del feixisme italià. Però no amoïna a ningú. Tampoc no en parla tant. I tal com dirà ja de gran Sandy Granger, una d’aquelles noies, potser la política no va acabar d’interessar la senyoreta Brodie. “Un interès secundari.”

Compto que ara algú de vostès ja haurà pensat que Jean Brodie no és una més de les mestres d’aquelles noies, sinó que és la Mestra. Un absolut. Totes elles saben, tal com ella mateixa els ha explicat, que és soltera perquè en Hugh Carruthers, el noi que va estimar, va caure abatut per una bala durant la Primera Guerra Mundial, una setmana abans de l’armistici. I, sobretot, saben –perquè també els ho ha dit– que a cadascuna de les nostres vides hi ha una època de plenitud, “el moment per al qual tots hem nascut”, i que elles han tingut la sort de conèixer-la a l’època que la seva plenitud ha començat. Poden servir-se’n. Ella està disposada a renunciar a totes les altres passions perquè se’n serveixin. Ensenyar, el seu objectiu, és sagrat, però no religiós. Senyoreta estoica.

I tanmateix, com que ho explica des d’un present llunyà, quan ja fa anys que la senyoreta Brodie és morta, la veu narradora, a més d’explicar les relacions especials entre una mestra i les seves sis alumnes escollides, quan convé –i això és sovint– explica què passarà en l’adolescència i en la vida de cadascuna d’elles, com les trasbalsarà el descobriment del sexe i com totes aniran lluitant ni que sigui instintivament per assumir la seva individualitat, siguin com siguin, més penetrants o no, que diria Brodie. En tot cas, no pas sis alumnes, sinó sis persones amb un passat comú, però tan independents com sis mons. I prou. Ja no els explico gaire res més.

La plenitud de la senyoreta Brodie és un cant contra les manipulacions tan difícils de veure avui, quan l’ordre i la raó ja no són patrimonis del feixisme o del comunisme, sinó del bé comú i de la ciència. És molt subtil i gens innocent, aquesta novel·la plena de fidelitats i de traïcions, de veritats que són com mentides és una ascensió als cims més lluminosos de les grans fascinacions i una davallada als inferns terrenals que som també, si més no amb segons qui i en segons quins moments, cadascun de nosaltres.

Coberta-fragment-senyoreta-Brodie

Xavier Cortadellas, Cultura ElPuntAvui (21.08.16)

Categoria: Col·leccions, Diaris, La intrusa, Premsa, Rotatori  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter