“Susanna Rafart, el vers és una llevadora” sobre BEATRIU O LA FRONTERA de Susanna Rafart a Núvol (21.05.19)

Susanna Rafart, el vers és una llevadora

T.S. Eliot va deixar escrit que «cap poeta té significat per si sol. La seva significació ve donada per la relació amb els poetes i artistes morts». És a dir, a un poeta se’l valora per contrast i comparació amb els que l’han precedit. Llegint Susanna Rafart (Ripoll, 1962), descobreixo que la naturalesa literària del seu procés de creació poètica comença en el profund coneixement d’uns clàssics que li aporten un decisiu sentit humanista i cultural i que l’orienten per interpretar el món actual. Tal com ella manifesta: “l’escriptura és l’art de la dificultat, el bou llaura la fosca per trobar la llum i el vers només n’és la llevadora”.

Susanna Rafart acaba de publicar el poemari Beatriu o la frontera (LaBreu, 2019). Més que un poemari, per ser concrets, es tracta d’un llibre de narrativa poètica farcit de molts elements propis de la lírica, allunyada, però, del cànon més ortodox que li és propi. Un llibre amb la mirada posada en els clàssics, de “paraules prestades i compartides que eixamplen el camí propi”, que tracta el tema de la frontera i les guerres, la soledat i l’amor, de la desolació i l’esperança. Amb el fil conductor de la mítica Beatriu, analitza el dolor i la desorientació de la humanitat i ens ho fa saber perquè “cal haver escrit allò que hem vist”. Beatriu és la veu d’una dona que contempla i pateix el desvari del segle XX i que cerca un nou sentit a l’existència: “A fora, les guerres queixalaven el coll de la fosca i tot era un gran esglai de sang corprenedora”.

Susanna Rafart és una poeta que ha combinat totes les possibilitats del vers, la poesia èpica, la dramàtica i la lírica. Es va donar a conèixer amb el llibre Pou de glaç (Proa), Premi Carles Riba de l’any 2001. El van seguir dos volums poètics amb els quals cercava noves fórmules expressives, Retrat en blanc (E. Moll, 2004) i Baies (Proa, 2005). Va construir la trilogia formada per L’ocell a la cendra (LaBreu, 2010), La mà interior (Meteora, 2011) i La llum constant (Proa, 2013) amb el que va guanyar el Premi Rosa Leveroni.

Escriptora en la frontera dels gèneres on “cada llibre duu els esqueixos del futur”, amplia la poesia al camp de la prosa, el dietarisme de la literatura de viatges, la biografia poètica, el fragment i l’autobiografia: Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge (Angle, 2006), Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (La Magrana, 2008) i En la profunda onada (Curbet, 2011), poemari, aquest darrer, que descriu l’expulsió dels sefardites de l’illa de Rodes.

Ha bastit una sòlida teoria poètica en conversa amb autors d’altres temps. Així, el llibre Gaspara i jo (Arola, 2011), una evocació pictòrica del paisatge venecià. Ha traduït Yves Bonnefoy, Dino Campana i Salvatore Quasimodo com una manera més d’obrir un diàleg amb poetes afins. En el seu camí de síntesi entre poesia i prosa ha escrit la “nouvelle” Crisàlide. Pastoral en Si Menor (LaBreu, 2015), una oda a la vida rural i a l’enyorança de la senzillesa.

Beatriu o la frontera és un torrent poètic de musicalitat precisa amb contrapunts molt elegants i inequívocament barrocs. Hi llegim versos sovint hermètics que reclamen més d’una lectura perquè “les paraules tenen arrels i capçades”. Susanna Rafart, però, ja ens adverteix que “no ho vulguis entendre tot, li vaig dir”. La riquesa del seu lèxic es farceix de molts referents històrics i literaris que emergeixen amb força, des de les belles dames dantesques, Lucía, Lia i Matilda, “totes elles d’una blancor extrema”, fins Longinus que ens “ofereix la ferida del temps”, passant per Ilse Weber, la jueva assassinada a Auschwitz, “L’Ilse ha entrat per recordar-nos com podem morir…wiegala, wiegala…”. I em permeto afegir l’eco de Philipe Claudel quan llegeixo una frase tan colpidora com: “He estimat un home que portava un nen en braços”. No podem oblidar l’ombra allargada de Paul Celan que impregna bona part de l’obra de la poeta: “vam remoure les brases i d’entre la cendra en va sortir un ocell”.

La mà interior de Susanna Rafart escriu versos intimistes que enllacen emocions amb paisatges. Formula reflexions on simbologia i imatge es multipliquen per crear un corpus molt particular. “A vegades, m’abraçava com si jo mateixa fos ombra”. Amb aquestes i moltes altres afinades eines, Rafart ens consciencia de la vulnerabilitat de la vida, “la llum de l’alba va obrir-se en el tronc de la nit per caure com mel vessada i allò va endolcir definitivament la nostàlgia que sentíem”.

I en acabar la lectura d’un llibre farcit de joiells “vam enfilar un camí ral que duia a la frontera”.

Beatriu o la frontera, llibre d’obligada relectura.

 

Enric Umbert, Núvol (21.05.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter