“Tota flor sense cossiol o el poema sense límit” Joaquim Cano a Núvol (25.06.21)

Tota flor sense cossiol o el poema sense límit

El poeta valencià Joaquim Cano ha guanyat el premi Francesc Garriga amb un poemari que explora les lògiques, dinàmiques i moviments de la creació poètica

El passat octubre Joaquim Cano (La Nucia, 1995) va guanyar el V Premi Francesc Garriga, una coedició entre Cafè Central, LaBreu Edicions, Adia Edicions i Edicions del Buc amb la col·laboració de LiberisLiber. Amb la publicació de Tota flor sense cossiol (LaBreu, 2020), el poemari de Cano ha passat a formar part d’un corpus poètic que aplega algunes de les veus contemporànies emergents més interessants i suggerents en català.

Joaquim Cano | Foto cedida per LaBreu

Tota flor sense cossiol se sosté per la veu poètica situada en un llindar de creació. A l’albada de les paraules, del poema, aquesta veu —un jo multiplicat pels poemes— pensarà els seus propis límits i possibilitats. Quina flor es canta? El poemari està tallat en quatre capítols. Quatre moments textuals que prenen i diversifiquen la imatge de la sortida i el naixement, un naixement múltiple encarnat en aquesta flor sense cossiol— limitada per si mateixa, per la seva forma i carn. Com la flor que no queda frenada pel cossiol, que brota per ella i d’ella, el poema que arrossega Cano a la pàgina és, en certa manera, un poema sense límit. Un poema pensant, que pensa i complica la seva pròpia existència, i per extensió, la de la creació (un altra forma de naixement, que com tot naixement, es produeix en el llenguatge).

Tota escriptura és, al capdavall, una lectura, un moviment del text més enllà de les seves marques, de les seves promeses, de les seves empremtes.
És possible, però, anomenar aquest moment? Sembla que el poemari tendeix cap a una regressió, un moment previ on, d’alguna manera, el poema pot començar a inscriure’s. Un espai de tensió. En el moment en el qual l’escriptura comença, aquesta ja queda lligada i travessada per la memòria de la llengua, i en el text poètic, aquesta relació produeix els seus estralls pel que fa a la particularitat —materialitat, ritme, sentits possibles— de la poesia. És un joc, un moviment que es desplega per tal de negociar la manera en com es produeixen i s’entenen la creació i els seus efectes mobilitzadors: des de forjar imaginaris i referències, punts de partida, processos d’identificació, a generar intensitats i posicions que van més enllà del camp d’acció de la pàgina. És també un pacte, una ficció poètica possible; situant-nos en aquest abans de la creació, el poeta troba una manera de desvetllar la seva creació. Un abans que apunta al futur, a la lectura, al lector en potència.

Joaquim Cano escriu: “El poema s’ha de llegir sense cants ni autories./ És posar la gola contra el full”. Una experiència —la d’escriure i llegir així— vinculada (i engendrada) a la materialitat. Ja no només perquè està travessada per l’experiència d’un cos en moviment, d’un cos que produeix escriptures i maneres de llegir, interpretar, velar i desvelar, sinó per una mena de desplaçament d’allò corporal a allò textual. La gola es fon a la pàgina, es confon en la pàgina, ressonant aquí, la vessant oral de la poesia, la paraula viva que es pronuncia, que es posa a la boca, que es mossega. Una paraula vibrant— de la pàgina a la gola. Perquè el que Cano ens diu apunta directament a la lectura. Tota escriptura és, al capdavall, una lectura, un moviment del text més enllà de les seves marques, de les seves promeses, de les seves empremtes. Una lectura que comença quan s’escriu: l’escriptura només es fa efectiva en el moment en el qual apareix un lector, sigui un lector “real” o un lector imaginat, somiat, fantasmagòric. A la vegada, aquest vers convoca la materialitat del lector, de la seva pròpia entonació, allunyant el corpus que llegim de l’autoritat de l’autor. El que ens proposa és fer el salt de llegir des de premisses autorials i canòniques, a llegir des de la intensitat, la musicalitat i la carnalitat.

En definitiva, Tota flor sense cossiol és un poemari que explora les lògiques, dinàmiques i moviments de la creació poètica, i ho fa tot trenant una veu poètica múltiple. A la vegada, no s’estalvia una reflexió per la lectura, la relació amb l’escriptura sempre mediada per l’altre, esperonant-nos a llegir des de les nostres goles afamades de poema, paraula. Un poemari que reclama els seus lectors, per seguir desbordant els límits i possibilitats creadores de la poesia.

Alba Palau, Núvol (25.06.21)

https://www.nuvol.com/llibres/tota-flor-sense-cossiol-o-el-poema-sense-limit-185196