«Tots morirem, el que importa és el que fem abans que el nostre final arribi» Jaume C.Pons Alorda al diari de Balears (25.07.18)

Jaume C. Pons: «Tots morirem, el que importa és el que fem abans que el nostre final arribi»

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un poeta, narrador i traductor mallorquí, el qual, a pesar de la seva joventut, ha estat capaç de definir un corpus literari propi i únic, ja admirat per la majoria dels poetes i escriptors contemporanis. Escriu com respira, paraules d’oxigen, en un món fet de diòxid de misèria i petroli de foscor. La història parlarà d’ell com un dels grans. Tothom ho sap. Té nombrosos llibres i ha estat premiat en nombroses ocasions. El seu darrer poemari es titula Era i ha aparegut a LaBreu Edicions.

Què pretenies quan escrigueres Era?

Quan començo a escriure poesia no pretenc res: em llenço a l’impuls. A mesura que avanço, començo a notar de què va el conjunt de poemes que estic treballant. Trobo un estil, una veu, una atmosfera i un sentit. Trio un títol provisional, que normalment sol ser el títol final, i em basteixo uns fonaments arquitectònics per seguir treballant, i investigant. Sempre amb passió i coneixement. En un determinat instant, vaig veure que Era era, en efecte, el final d’una etapa i el principi d’una altra. D’aquí els tres significats del títol: un tros de terra (mística tel·lúria), tot el que jo vaig ser (un jo ja desaparegut del qual sols en queden vestigis) i una època (una nova escala cap a l’infinit).

En la teva escriptura, en quina mesura t’ha marcat la coneixença de l’obra i del personatge Francesc Garriga?

En Francesc va ser absolutament fonamental per a mi i per a molta gent. Va ser un mestre que es va acabar convertint en un amic. Si no fos per ell, i per Antònia Vicens o Antoni Artigues o Màrius Sampere o Antoni Vidal Ferrando o Josep Palàcios, hauria caigut en la decepció, el desànim i el ressentiment. Sempre hi ha misèries en qualsevol sistema literari, i la gent perd el cul per sortir a fotos i muntar mamarratxades, però l’exemple d’aquests mestres és que l’important és una cosa: L’OBRA, i la resta és circumstancial. En Francesc va conèixer un cert reconeixement, petitonet, al final de la seva vida, ja a punt de morir. Però durant tota la seva vida, que no va ser fàcil, va desenvolupar el seu gest de llibertat absoluta, la seva capacitat per dir sempre la veritat, la força de la seva empenta i la seva coherència i fidelitat al seu projecte. I per això el seu exemple em segueix il·luminant. Era d’una noblesa que, avui en dia, veig en els noms abans esmentats o en Lluís Calvo, el Júnior dels Sèniors Poètics.

No podem sucumbir a pesar dels entrebancs?

En efecte, no tenim permís per sucumbir, com dic jo, ni per renunciar a res, com diu Anna Gual. L’existència és molt crua, però no és motiu suficient per rendir-nos. Hem de fer que cada dia de la nostra vida sigui una victòria total. Era intenta ser aquesta constatació. Contra la degradació, ens queda l’eufòria. I les hem de saber combinar.

La Il·lusió és la més bella de les demències?

Exacte. En aquest univers inclement sols tenim una cosa: la Passió. I aquesta connecta amb l’Entusiasme i amb la Il·lusió. Si no tenim aquesta Bella Trinitat podem tancar la paradeta. A vegades fa l’efecte que sentir aquesta energia és una demència, com tu dius, en aquest món nostre cada cop més boig, però precisament aquí hem vingut a jugar i a gaudir. Pensar així ens salva de caure en la follia individual i col·lectiva. Crec que cada poema d’Era defensa aquesta tesi.

Què penses de la mort?

Que existeix perquè tinguem un motiu per viure intensament. A les totes. Aquesta és una de les moltes lliçons que vaig aprendre gràcies a Andreu Vidal i a Margalida Pons. Si la mort és present en els meus poemes no és per morbositat, sinó per tenir més consciència plena de viure de forma portentosa. Ho diuen molt bé els meus editors, Ester Andorrà i Marc Romera i Ignasi Pàmies: que la meva és una poesia de carn ferida que es propulsa a l’execució del plaer. Tots morirem, el que importa és el que fem abans que el nostre final arribi. D’aquí el viatge apoteòsic constant.

I qui són els herois actuals?

Tots som herois i heroïnes d’una aventura que escrivim dia a dia. Això ho mostra molt bé l’antropòleg Joseph Campbell, el seu llibre The Hero With a Thousand Faces ens mostra que des del principi de la humanitat aquesta ha viscut un viatge heroic, el de narrar històries i cantar poemes que parlin de la nostra constant recerca. Per a mi aquest llibre és la meva Bíblia. Si bé la meva obra és un intent de donar respostes a preguntes molt grosses, com les que tu bellament em fas, crec que Era és el llibre en què més directament em plantejo qüestions fonamentals.

Què hi ha de tu entre els versos d’Era?

Crec que mai com fins ara m’havia ficat tant dins d’un llibre. Era és el meu retrat més perfecte. Per això, crec, emociona i agrada tant, per això sorprèn i descobreix un Jaume C. Pons Alorda autentiquíssim. Potser mai tant com fins ara. Qui vulgui saber com sóc, i qui sóc, i com treballo, necessàriament haurà de llegir aquest llibre.

Com estàs rebent els comentaris que es fan sobre ell?

Amb celebració i gratitud. Com et deia tot just ara, Era està emocionant i agradant moltíssim. No m’ho hagués imaginat mai! Ho dic perquè algunes persones m’havien dit, després de mirar el manuscrit, que això no era poesia ni era res. I tenia por que el meu interès experimental s’hagués passat de rosca. I en canvi he notat que el risc ha acabat essent una cosa molt valorada i estimada. M’he atrevit a atrevir-me, i això m’ha portat a la meravella. Per tant la lliçó és clara: hem de propulsar-nos amb valentia.

Per quina raó escrius?

Perquè no conec una millor manera de viure. Perquè escriure ajuda a viure. Perquè escriure salva vides i a mi em va salvar la vida.

Com has pogut combinar la narració i la poesia?

Com Ana Blandiana, entenc que tot és poesia, i que si toco altres gèneres és per eixamplar el seu regne. Per tant no combino res, sempre faig poesia però amb múltiples formes i formats. Com Joan Brossa.

Com veus la literatura en llengua catalana?

En el seu millor moment. Més gent que escriu que mai. Més festivals i més cicles que mai. Més col·leccions i més editorials que mai. Més antologies que mai. Més premis que mai. Hi ha una extraordinària abundància. Potser el problema és que tot és tan exuberant que a vegades sembla una jungla difícil de conquerir. Però com bé sap Werner Herzog, les jungles són territoris fantàstics.

Quines són les teves fonts literàries?

Jo escric per culpa de na Margalida Pons, que com a professora em va donar a llegir dos poemes de Vicent Andrés Estellés que em varen canviar i em varen convidar a escriure poesia. Després en Pau Vadell i Vallbona, quan el vaig conèixer, em va obligar a llegir Blai Bonet, si és que volia ser amic seu. Ho vaig fer i també em va incendiar el cervell. També és cert que la meva obra i vida no s’entenen sense la generació dels anys setanta en els Països Catalans. Començant per Andreu Vidal, Andreu Cloquell i Àngel Terrón. Però també prodigioses em semblen les veus i obres de Joan Palou, Josep Albertí, Felip Demaldé, Lluís Juncosa, Antònia Vicens, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Vicenç Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura, Miquel Mestre, Damià Huguet, Eduard Sanahuja, Jaume Pont, Maria Mercè Marçal, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i molta altra gent que va voler portar el llenguatge, el vers i l’escriptura cap a nous límits. I després també escric per influència anglosaxona, perquè vaig estudiar Filologia Anglesa i la seva literatura sempre m’ha exaltat: des de William Shakespeare fins a Iris Murdoch, passant per Emily Dickinson i Walt Whitman i James Joyce i Ezra Pound i Thomas Pynchon. I després el cinema: Monty Python, Jess Franco, Werner Herzog, Alejandro Jodorowsky, David Lynch, Albert Serra… I la meva debilitat italiana: Gesualdo Bufalino, Salvatore Satta, Stefano Benni i Lucia Pietrelli, que ja és una autora totalment catalana gràcies a les sublims obres que ens ha regalat fins ara.

Quins consells donaries als joves que volen escriure?

Que escriguin i que escriguin i que escriguin. I que escriguin sense por. I que llegeixin moltíssim. I que escriguin.

Què és el que més t’agrada del fet d’escriure?

Que és un exercici de màxima llibertat, de creació de bellesa, d’il·lusió permanent. Quan escrius pots fer el que vulguis, has de fer el que vulguis. Tot és possible. I més encara.

Què és el que més t’agrada de la vida?

Estimar i ser estimat. Escriure. Recitar en públic. Nedar sempre que puc. Fer un cigaló de Baileys després d’un bon dinar. Compartir estones èpiques i valuoses amb la meva família i amb la meva gent. Veure com els meus alumnes aprenen i escriuen i publiquen i guanyen premis i avancen en les seves trajectòries. Ser plenament conscient del gaudi incommensurable que significa viure.

Josep Pizà Vidal, Diari de Balears (25.07.18)