VERMELL DE RÚSSIA de Míriam Cano a UHMallorca (27.08.20)

Vermell de Rússia
Míriam Cano ens presenta un poemari d’alta intensitat lírica i vivencial

Entre el sacrifici i l’ofrena, enmig d’aquest patir individual i del present regalat a l’ídol, entregat a la divinitat per tal de satisfer la voluntat, hi ha la imatge de la mirada, el «mirall violent», i també el temor, «La por de sempre», que més que d’aturall serveix de causa i d’estímul. A Vermell de Rússia (LaBreu, 2020), Míriam Cano estableix un joc de miralls entre la presència i la necessitat, entre el deler i la quimera. Entre el voler i la desfeta, el jo poètic ens guia per llocs de recolliment i espais per a la nostàlgia, com si el pas del temps necessitàs un nou enfocament de les coses, una nova mirada des d’on assolir la meravella de refer-se. Així, s’esdevé la distància: «La pell besllumava ossos sense fons. / I així, amb els ulls glaçats / vaig fer camí i els crits / es van cansar de perseguir-me. / i vaig caminar més, encara més, / fins allà on la neu grisejava». La poètica avança per viaranys d’una intimitat xiuxiuejada a cau d’orella, que diu i explica des de la profunditat d’allò primordial i sensitiu, com si la poeta apostàs radicalment per un to confessional i expiatori. Tot i l’alliberament perseguit, encara trobam rastres d’incertesa i dubtes: «La por dura el que dura l’instant en què mires el buit amb els peus ben falcats a terra». Tanmateix, al llarg del camí sempre van sorgint obstacles i imprevists, la part d’atzar o de causalitat que no sempre depèn de nosaltres mateixos. Míriam Cano ens presenta uns poemes carregats de versos esmolats i punyents, que s’endinsen en un registre a mig camí de la claredat i l’ombra, aquesta forma personal i sincera de dir i anomenar les carícies i els flagells que supuren de la vida. Cap al final, persisteix encara la intenció de fugida o d’allunyament, aquest haver de triar entre fer drecera o allargar el camí cap a altres indrets. En qualsevol cas, el poema final titulat Pervivència deixa la porta oberta i l’esperança a lloure.

Pere Joan Martorell UHMallorca (27.08.20)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter