ZONA ZERO de Núria Busquet a Catorze.cat (08.11.19)

La ruïna no és com me la imaginava

Com si la manca de projecte fos un òrgan més

Foto: Alexandr Bormotin

Hi ha un article de l’Alan Weisman que fa mesos que em ronda. Es titula “Earth without people.What would happen to our planet if the mighty hand of humanity simply disappeared?” (La Terra sense gent. Què li passaria al nostre planeta si la poderosa mà de la humanitat simplement desaparegués?). A l’article, publicat el 2005 a la revista Discover, Weisman narra, científicament, què passaria si la humanitat –i tota la seva acció– desaparegués de la capa de la terra. Explica, entre d’altres coses, que els coiots, els ossos i els llops envaïrien Central Park i que, desprovistes de les deixalles humanes, les rates i les paneroles s’extingirien no gaire més tard que els humans.

Cito aquest extracte perquè és dels que més em fa ballar el cap. Potser perquè tinc fòbia a les paneroles i sempre havia sentit a dir allò que en cas de catàstrofe nuclear, serien de les poques bestioles que sobreviurien. Resulta que no. Que depenen de nosaltres. Que no poden viure sense la nostra escalfor, les nostres canonades i les nostres deixalles. Em segueixen fent el mateix fàstic irracional, no us penseu, però he d’admetre que des que vaig saber que si jo palmo elles em segueixen, les miro d’una altra manera.

Llegir en Weisman em va fer adonar d’una cosa, al capdavall: la ruïna no és com l’havia imaginat. Hi penso perquè acabo de llegir una novel·la que creix sobre la desfeta. Sobre les desfetes, en realitat. La de les Torres Bessones a Nova York i la de la Jane, una oficinista de cinquanta anys, a qui el seu marit ha abandonat i que va sobreviure a l’atemptat que l’any 2001 va girar el món com un mitjó.

Zona zero, de Núria Busquet Molist, explora el desgavell interior a través d’aquesta Jane memorable. Pensava en una definició que li anés bé. Em ve al cap la seva desídia compulsiva, el compliment de les normes i els procediments. Una ruïna sota la qual no s’endevina la devastació, com si la manca de projecte fos un òrgan més de la protagonista. La Jane em fa pensar en un prototip de dona que vaig llegir a La ciudad solitaria (Capitán Swing, 2017), d’Olivia Laing. En aquest recomanable assaig, l’autora explora la soledat a què ens aboquen les grans ciutats. Ho fa a través de l’art, narrant les vides d’habitants il·lustres de Nova York. El llibre parla de soledat, sí, però també de les possibilitats redemptores de l’art, a través de l’obra d’artistes com Edward Hopper o Andy Warhol.

L’art també juga un paper essencial a la novel·la de Busquet, ara que hi penso. La progressió de la protagonista està articulada a partir de la pintura de Mark Rothko Quatre ombres en vermell, que, en paraules de l’artista representen les tres emocions bàsiques: tragèdia, èxtasi i fatalitat. Tot i que l’escriptora fa evident l’evolució d’aquestes tres emocions al llarg del llibre, tornant a allò que d’imprevist o mal imaginat tenen els sotracs, la protagonista hi transita de manera poc pautada. El que fa que la Jane sigui un personatge profund i ben construït és que en ella sempre impera una mena de racionalitat que revesteix la ruïna i, en ocasions, la situa fora del món, com si la soledat que amenaça aquells que viuen a les ciutats s’hagués convertit, alhora, en el seu salconduit.

Una vegada vaig sentir que les desgràcies pròpies perden importància davant d’una catàstrofe de dimensions majors. Llegint Zona zero, al contrari, he constatat una cosa que potser tingui a veure amb allò que jo no soc capaç d’imaginar sobre les catàstrofes. Si quan el món s’enfonsa, ens enganxa devastats, és molt possible que el veiem esfondrar-se de passada, com des d’una altra òrbita. Potser, fins i tot, perplexos.

Zona zero, de Núria Busquet Molist, publicat per LaBreu Edicions. La ciudad solitaria, d’Olivia Laing (trad. de Catalina Martínez Muñoz), publicat per Capitán Swing.

Míriam Cano, Catorze (08.11.9)
https://www.catorze.cat/noticia/13241/ruina/no/me/imaginava

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter